Pedalejant cap a l'amistat

Mai he tingut amics, potser perquè soc massa callada, introvertida... O per mil raons més, i això als catorze anys és un problema gros, encara que per a tothom sigui un problema petit. Però intento que no domini la meva vida. Munto en AMBici, cada dia dono una volta pel meu barri amb la mateixa bici des de fa tres anys. Es nota per la pintura desgastada. He intentat pintar-la mil vegades sense èxit, però els meus pares sempre em diuen que agafi una altra i «ja està, problema solucionat» però malgrat que sigui un objecte jo li tinc estima. Un dia de principis d’estiu, quan el sol dura tota la tarda, els ocells volen per la platja i tot està ple de nens, surto de casa per donar la meva volta rutinària amb la bici AMBici de sempre quan em trobo a un noi agenollat pintant-la amb cura. S’aparta en notar la meva presència i em mira somrient orgullós de com a quedat la pintura. -Hola, em dic Pau -m’ofereix la mà nerviós i la premo amb desconfiança.
-Jo Llura, perquè l’arregles? -pregunto assenyalant-la. Em mira per un segon als ulls, però se’n va corrents carrer avall. Des d’aquell dia, cada vegada que surto a donar la volta em trobo en Pau passejant per allà, em sorprenc a mi mateixa buscant-lo amb la mirada i somrient-li involuntàriament.
Acabo la meva ruta i torno la bici a l’estació que hi ha davant de casa meva quan algú em toca l’espatlla cridant-me l’atenció. -Hola Llura, demà et puc acompanyar en la teva ruta? - fa un pas enrere en Pau mirant-me esperançat. Li dic que sí, em fa una abraçada i s’aparta sorprès com si acabés de fer alguna cosa prohibida. S’acomiada inquiet i se’n va deixant-me amb la pregunta a la punta de la llengua. Què li passa? I per què he notat fred malgrat la calor de l’estiu?
Durant els dies següents fem la ruta amb les bicis AMBici. El silenci regne entre nosaltres quan de cop em pregunta: -Et vull presentar uns amics meus, vols? -comença a girar cap a l'esquerra malgrat que ara havíem que girar a la dreta. -Eh... -dubto, però el segueixo. Em porta cap a uns carrers que mai havia vist; dels balcons cauen cascades de flors, nens i nenes juguen pels carrers i àvies assegudes comenten les xafarderies del dia. Seguim el carrer fins que arribem a un arbre amb branques baixes on asseguts hi ha un noi i una noia que es giren dràsticament en sentir el soroll dels frens de les bicis. -Ell es diu Santi i ella Martina, són molt simpàtics, tranquil·la – m’informa.
M’acosto nerviosa quan sento la mà d'en Pau agafant la meva, cosa que em posa més nerviosa.
-No m’ho puc creure... -comença a xiuxiuejar en Santi. -Ho ha aconseguit. -continua la Martina mirant-me al·lucinada. Parlem tots quatre còmodament i fins i tot ric d’un acudit d’en Santi i de les bogeries agressives de la Martina. Però en Pau només em parla a mi i ells només em miren a mi com si ell no existís.
Quedem els quatre dos dies seguits, però al tercer dia en Pau no apareix. Vaig a l’arbre i els pregunto sobre ell, em miren amb por de trencar-me la meva part més fràgil. -Es va anar fa tres mesos per càncer, -diu la Martina amb veu trencada -però per a tu... No s’ha anat fins ahir. M’agenollo amb mans tremoloses.
-Sempre t’ha observat en vida i fins i tot mort també -continua explicant-me en Santi.
-Ell volia que quan s’anés no et quedessis sola, i per això va fer que ens coneguéssim.
Una llàgrima em llisca lentament per la galta cremant-me el cor. -No trobava la ruta correcta del meu problema. I ell m’ha ensenyat el camí que necessitava.