Autor/a
Camelid
Categoria
Relat lliure
Perdre l'ombra o l'H12?
Va ser corrents cap a la parada de Metro Glòries quan ho vaig notar. Anava a perdre l’H12 quan em va envair una sensació de les més estranyes. Durant només un instant vaig notar com si un pes lleuger se m'alliberés de sobre, una mena de vel que sempre havia sentit com a meu es deslligava de l'ànima i es quedava enrere, com aquelles escenes de pel·lícula on treuen les estovalles d’una taula d’un cop sec i tota la resta d’estris es mantenen a lloc. Fugaçment, aquella sensació va desaparèixer quan vaig arribar al bus que ja tancava les portes, interrompudes per la meva mà. Pels pèls vaig aconseguir pujar-me'n.
Dins el bus, no vaig poder deixar de pensar en aquella sensació. Què és el que havia sentit? En seure, em vaig mirar les mans i em brillaven més, els contorns dels meus dits eren nítids com si estiguessin pintats a retolador. Semblava com si hagués perdut l’ombra. Ignorar aquella impressió era la solució més fàcil, així que vaig decidir mirar per la finestra mentre baixàvem per Gran Via de les Corts Catalanes per a oblidar-me'n. Però el que vaig veure em va deixar sense aire. Entre els vianants de l’andana, una mena de taca negra es projectava pel terra d’una manera quasi líquida, esquivant amb traça moltes de les persones que li obstaculitzaven el camí, lliscant entre algunes i xocant amb les espatlles de les altres. Corria per terra com una animació, sense volum, però amb una gran pressa. De fet, semblava que corria cap a mi. Es tractava de la meva ombra?
En veure que la mirava, l’ombra va aixecar la mà i va fer-me me senyes frenètiques. Si hagués tingut veu, imagino que hauria fet algun crit també. Com podia ser que ens haguéssim separat? És que havia anat massa ràpid perquè em seguís el ritme? Immediatament, em va vindre al cap la imatge d’en Lucky Luke. A mesura que esprintava la distància que ens separava s'anava escurçant, corria sorprenentment de pressa. A la intersecció amb el carrer del Bruc, va remuntar el corrent de gent que obturava els carrers fent uns salts que desafiaven les lleis de la gravetat (si és que se li aplicaven a ella) i entre bots va aconseguir agafar-se a la projecció del bus. Amb visibles esforços, vaig poder veure com aconseguia pujar i un cop a dalt es va parar a respirar. Baixaria a retrobar-se amb mi?
Ens acostàvem ja a Pau Claris, i l’ombra seguia allà a dalt, ben tranquil·la, ara com observant el trajecte. Em va fer la sensació que se sentia lliure, que potser era el primer cop que es dedicava a fer i no pas a imitar. Em va entrar certa por. I si decidia girar cua? Què faria jo, sense ombra? Parada sobre el bus, mirava el cel amb certa curiositat. Era una llàstima que estigués arrelada al sòl quan el que realment anhelava és el cel. No vaig poder evitar sentir certa empatia per a ella, mai l’havia tingut en compte.
A Pau Claris vaig baixar del bus i vaig caminar uns metres fins a trobar-me amb la seva projecció a terra; els meus peus es tocaven amb els seus, però ara ja no érem un únic ser. L’H12 va tancar les portes. Em quedaria de debò sense ombra? Què diria la gent? Sentia com si una part de mi mateix estigués a punt de marxar.
I així va ser. El bus va continuar la marxa, emportant-se a la meva ombra. Aquesta em va fer un últim adeu amb la mà, i en mirar el bus, no la vaig trobar més. Enfilat al bus no hi havia ningú, era només al terra que la vaig poder veure per última vegada. Vaig passar a ser un home sense ombra, i, en algun lloc, una ombra sense home.
Dins el bus, no vaig poder deixar de pensar en aquella sensació. Què és el que havia sentit? En seure, em vaig mirar les mans i em brillaven més, els contorns dels meus dits eren nítids com si estiguessin pintats a retolador. Semblava com si hagués perdut l’ombra. Ignorar aquella impressió era la solució més fàcil, així que vaig decidir mirar per la finestra mentre baixàvem per Gran Via de les Corts Catalanes per a oblidar-me'n. Però el que vaig veure em va deixar sense aire. Entre els vianants de l’andana, una mena de taca negra es projectava pel terra d’una manera quasi líquida, esquivant amb traça moltes de les persones que li obstaculitzaven el camí, lliscant entre algunes i xocant amb les espatlles de les altres. Corria per terra com una animació, sense volum, però amb una gran pressa. De fet, semblava que corria cap a mi. Es tractava de la meva ombra?
En veure que la mirava, l’ombra va aixecar la mà i va fer-me me senyes frenètiques. Si hagués tingut veu, imagino que hauria fet algun crit també. Com podia ser que ens haguéssim separat? És que havia anat massa ràpid perquè em seguís el ritme? Immediatament, em va vindre al cap la imatge d’en Lucky Luke. A mesura que esprintava la distància que ens separava s'anava escurçant, corria sorprenentment de pressa. A la intersecció amb el carrer del Bruc, va remuntar el corrent de gent que obturava els carrers fent uns salts que desafiaven les lleis de la gravetat (si és que se li aplicaven a ella) i entre bots va aconseguir agafar-se a la projecció del bus. Amb visibles esforços, vaig poder veure com aconseguia pujar i un cop a dalt es va parar a respirar. Baixaria a retrobar-se amb mi?
Ens acostàvem ja a Pau Claris, i l’ombra seguia allà a dalt, ben tranquil·la, ara com observant el trajecte. Em va fer la sensació que se sentia lliure, que potser era el primer cop que es dedicava a fer i no pas a imitar. Em va entrar certa por. I si decidia girar cua? Què faria jo, sense ombra? Parada sobre el bus, mirava el cel amb certa curiositat. Era una llàstima que estigués arrelada al sòl quan el que realment anhelava és el cel. No vaig poder evitar sentir certa empatia per a ella, mai l’havia tingut en compte.
A Pau Claris vaig baixar del bus i vaig caminar uns metres fins a trobar-me amb la seva projecció a terra; els meus peus es tocaven amb els seus, però ara ja no érem un únic ser. L’H12 va tancar les portes. Em quedaria de debò sense ombra? Què diria la gent? Sentia com si una part de mi mateix estigués a punt de marxar.
I així va ser. El bus va continuar la marxa, emportant-se a la meva ombra. Aquesta em va fer un últim adeu amb la mà, i en mirar el bus, no la vaig trobar més. Enfilat al bus no hi havia ningú, era només al terra que la vaig poder veure per última vegada. Vaig passar a ser un home sense ombra, i, en algun lloc, una ombra sense home.