Autor/a
Inèdita primavera
Categoria
Relat lliure
Poques coses
Poques coses canvien la rutina diària de l’Albert i la Rosa, poques coses fan diferents els seus dies, poques coses .... i com ho agraeixen!
De bon matí, l’olor del cafè pujant per la cafetera omple la cuina, un bon esmorzar sempre amb la ràdio com a companyia i de seguida a arreglar-se, que han de fer goig, tan polits com són.
Una estona de passeig amb el sol a la cara i sempre amb les mans entrellaçades, anar a comprar al forn, al mercat i tornar amb tot a casa per fer el dinar. Tardes de sofà i televisió i tot i que cap dels dos gosi ni dir-ho, que així sigui per molt de temps!
No els espanta la rutina, els amoïnen els canvis, que ara que ja són a la maduresa de la seva vida, no acostumen a ser per a bé.
Veuen passar la vida darrera dels finestrals, avui la tarda és plujosa, aquest hivern és llarg i pesat. Al carrer, els nens juguen amb els bassals d’aigua, i els més grans intenten fugir de la pluja que a estones cau amb força. Fa vent i la parada del bus, és plena de gent que miren de refugiar-se com poden de la tempesta.
La Rosa, intenta aixoplugar-se com pot amb el seu paraigües a punt de sortir volant, els cotxes que passen esquitxen les aigües dels bassals i el bus ....que no arriba. Entremig del temporal veu com a la vorera del davant, un jove recull les caixes de fruita que té fora de la seva botiga, va atrafegat i corre per evitar que la pluja ho faci tot malbé. Tot i les presses, no pot evitar fixar-se en la noia que hi ha a la parada del bus, es creuen una mirada que ho fon tot i el bus que no arriba i passa l’estona i es segueixen creuant mirades intenses i ara la Rosa ja no vol que arribi el bus, i l’Albert que ja no té més caixes per recollir, busca excuses per a seguir allà, creuant mirades amb la noia de la parada del bus.
Finalment, arriba el bus, la Rosa dubta, però al final acaba pujant i darrere els vidres entelats dibuixa un somriure a l’Albert.
No sap com, un instint irrefrenable fa córrer a l’Albert cap al bus, va passant entremig de la gent que encara miren d’espolsar-se la roba i els paraigües com poden, mira fins al final i allà és la Rosa, se li acosta i les seves mirades, els bàtecs dels seus cors, l’escalfor que els hi puja per tot el cos fins a la cara, fan que els seus llavis es trobin i es fonguin en una besada llarga i dolça, ja ni veuen la pluja ni la gent que tenen al seu voltant. Tots dos saben que ja mai més es separaran.
Han passat més de cinquanta anys, i encara, cada cop que plou, recorden aquell dia, aquell moment, la pluja, els paraigües doblegant-se, el bus que no venia, l’escalfor que van sentir, la besada més dolça i el trajecte que van repetir ja no saben quantes vegades fins que el conductor els va fer baixar.
Poques coses recorden, sembla que el pas del temps n’ha esborrat moltes, poques coses, però aquella tarda de pluja resta intacta en el seus records i segueixen mirant per la finestra, amb les mans entrellaçades, sentint l’escalfor de qui se sap estimat.
De bon matí, l’olor del cafè pujant per la cafetera omple la cuina, un bon esmorzar sempre amb la ràdio com a companyia i de seguida a arreglar-se, que han de fer goig, tan polits com són.
Una estona de passeig amb el sol a la cara i sempre amb les mans entrellaçades, anar a comprar al forn, al mercat i tornar amb tot a casa per fer el dinar. Tardes de sofà i televisió i tot i que cap dels dos gosi ni dir-ho, que així sigui per molt de temps!
No els espanta la rutina, els amoïnen els canvis, que ara que ja són a la maduresa de la seva vida, no acostumen a ser per a bé.
Veuen passar la vida darrera dels finestrals, avui la tarda és plujosa, aquest hivern és llarg i pesat. Al carrer, els nens juguen amb els bassals d’aigua, i els més grans intenten fugir de la pluja que a estones cau amb força. Fa vent i la parada del bus, és plena de gent que miren de refugiar-se com poden de la tempesta.
La Rosa, intenta aixoplugar-se com pot amb el seu paraigües a punt de sortir volant, els cotxes que passen esquitxen les aigües dels bassals i el bus ....que no arriba. Entremig del temporal veu com a la vorera del davant, un jove recull les caixes de fruita que té fora de la seva botiga, va atrafegat i corre per evitar que la pluja ho faci tot malbé. Tot i les presses, no pot evitar fixar-se en la noia que hi ha a la parada del bus, es creuen una mirada que ho fon tot i el bus que no arriba i passa l’estona i es segueixen creuant mirades intenses i ara la Rosa ja no vol que arribi el bus, i l’Albert que ja no té més caixes per recollir, busca excuses per a seguir allà, creuant mirades amb la noia de la parada del bus.
Finalment, arriba el bus, la Rosa dubta, però al final acaba pujant i darrere els vidres entelats dibuixa un somriure a l’Albert.
No sap com, un instint irrefrenable fa córrer a l’Albert cap al bus, va passant entremig de la gent que encara miren d’espolsar-se la roba i els paraigües com poden, mira fins al final i allà és la Rosa, se li acosta i les seves mirades, els bàtecs dels seus cors, l’escalfor que els hi puja per tot el cos fins a la cara, fan que els seus llavis es trobin i es fonguin en una besada llarga i dolça, ja ni veuen la pluja ni la gent que tenen al seu voltant. Tots dos saben que ja mai més es separaran.
Han passat més de cinquanta anys, i encara, cada cop que plou, recorden aquell dia, aquell moment, la pluja, els paraigües doblegant-se, el bus que no venia, l’escalfor que van sentir, la besada més dolça i el trajecte que van repetir ja no saben quantes vegades fins que el conductor els va fer baixar.
Poques coses recorden, sembla que el pas del temps n’ha esborrat moltes, poques coses, però aquella tarda de pluja resta intacta en el seus records i segueixen mirant per la finestra, amb les mans entrellaçades, sentint l’escalfor de qui se sap estimat.