Autor/a
Mary Poppins
Categoria
Relat lliure
Potser demà
Ahir em vaig jubilar i avui em llevo amb la desconeguda i estranya sensació de “no sé què fer”.
No ha sonat el despertador, però el meu rellotge intern m’ha desvetllat a l’hora de sempre, com si un costum arrelat a la pell no es pogués canviar només en una nit. Allargo l’esmorzar i les hores, miro com en Mixo recorre la casa i s’estira al sol i un pensament sobtat em remou per dins, sense acabar de saber si m’agrada o m’espanta: avui és el primer dia de la resta de la meva vida. I ara, què faig? He estat tant per la feina que no recordo el que m’agrada fer quan no treballo. Qui soc? Cap a on vaig? M’he convertit en qui somniava? Massa preguntes de bon matí; cabòries de persona gran, penso.
M’ha quedat una pensió minsa, però el piset està pagat. Ningú m’espera a sopar i tinc salut i ganes de viure. M’apunto a ceràmica? Poso al dia l’ordinador que em va passar el nebot? Aprenc a tocar el fagot? M’afegeixo a un club de lectura? Tot plegat, no ho decidiré d’un dia per l’altre; total, tinc tota la vida pel davant!
Però el que sí que faré avui serà jugar. Jugar a imaginar que soc una turista més per Barcelona, aquesta ciutat que em va acollir fa mig segle i que quasi no conec.
Agafo la línia FM a Paral·lel, travessant la porta secreta i, en només dos minuts, soc a la muntanya, al Parc de Montjuïc. Passejo per l’Avinguda Miramar, m’acosto a l’Estadi Olímpic i al Palau Sant Jordi i em fixo en tots els rètols que em recorden que puc anar caminant a la Fundació Miró, al Museu Nacional d’Art de Catalunya o al Poble Espanyol. Veig que se’m gira feina en aquests dies vinents, quan acabo de renovar la T-Mobilitat. Ara, però millor que giri cua i torni a casa a veure quina una ha fet el meu gatet en aquestes hores de llibertat casolana.
Però, empesa per un impuls que em transporta a l’adolescència, m’enfilo al Telefèric, que és en realitat un telecabina per a vuit persones i em deixo portar fins al Castell de Montjuïc, en un recorregut panoràmic de 750 metres. Qui hauria de dir que aquest invent del 1929, creat per l’Exposició Internacional, viuria anys més tard uns Jocs Olímpics i ara em portaria a mi a tocar el cel barceloní.
Quin dia tan bonic fa; el cel és ben blau, els núvols dibuixen petits xaiets blans i, si la vista no em falla, sembla com si intuís allà lluny, l’illa de Mallorca. Barcelona no és la mateixa que quan vaig arribar amb els pares i un farcell d’incerteses. Com ha anat canviat amb el pas del temps; i com ho he fet jo mateixa sense adonar-me, igual que la Sagrada Família, la Torre Agbar o el port mateix. Quines vistes més meravelloses des d'aquí!
Dalt la muntanya passa el temps volant i la meva imaginació també vola cap als meus anys d’infantesa, quan no hi havia tants transports i les distàncies eren infinites. Com ens ho fèiem per anar a tot arreu en el mínim temps? Ho sé: abans no corríem tant, però quina sort tinc de viure també aquest present, amb tota la zona metropolitana al meu abast dins una petita targeta plastificada.
La tarda cau, comença a girar-se una mica de vent i tinc gana. Ara si; és hora de tornar a casa. De baixada, el telefèric fa parada al Mirador de l’alcalde on dues escultures semblen donar la benvinguda als visitants agosarats. Potser un dia vinc a fer fotos aquí, quan trobi un concurs de fotografia amateur per apuntar-me.
En una revolada, torno a ser al centre de la ciutat. Com serà Barcelona en uns anys? Tinc tant temps per redescobrir-la, que m’emociono. Potser començo demà.
No ha sonat el despertador, però el meu rellotge intern m’ha desvetllat a l’hora de sempre, com si un costum arrelat a la pell no es pogués canviar només en una nit. Allargo l’esmorzar i les hores, miro com en Mixo recorre la casa i s’estira al sol i un pensament sobtat em remou per dins, sense acabar de saber si m’agrada o m’espanta: avui és el primer dia de la resta de la meva vida. I ara, què faig? He estat tant per la feina que no recordo el que m’agrada fer quan no treballo. Qui soc? Cap a on vaig? M’he convertit en qui somniava? Massa preguntes de bon matí; cabòries de persona gran, penso.
M’ha quedat una pensió minsa, però el piset està pagat. Ningú m’espera a sopar i tinc salut i ganes de viure. M’apunto a ceràmica? Poso al dia l’ordinador que em va passar el nebot? Aprenc a tocar el fagot? M’afegeixo a un club de lectura? Tot plegat, no ho decidiré d’un dia per l’altre; total, tinc tota la vida pel davant!
Però el que sí que faré avui serà jugar. Jugar a imaginar que soc una turista més per Barcelona, aquesta ciutat que em va acollir fa mig segle i que quasi no conec.
Agafo la línia FM a Paral·lel, travessant la porta secreta i, en només dos minuts, soc a la muntanya, al Parc de Montjuïc. Passejo per l’Avinguda Miramar, m’acosto a l’Estadi Olímpic i al Palau Sant Jordi i em fixo en tots els rètols que em recorden que puc anar caminant a la Fundació Miró, al Museu Nacional d’Art de Catalunya o al Poble Espanyol. Veig que se’m gira feina en aquests dies vinents, quan acabo de renovar la T-Mobilitat. Ara, però millor que giri cua i torni a casa a veure quina una ha fet el meu gatet en aquestes hores de llibertat casolana.
Però, empesa per un impuls que em transporta a l’adolescència, m’enfilo al Telefèric, que és en realitat un telecabina per a vuit persones i em deixo portar fins al Castell de Montjuïc, en un recorregut panoràmic de 750 metres. Qui hauria de dir que aquest invent del 1929, creat per l’Exposició Internacional, viuria anys més tard uns Jocs Olímpics i ara em portaria a mi a tocar el cel barceloní.
Quin dia tan bonic fa; el cel és ben blau, els núvols dibuixen petits xaiets blans i, si la vista no em falla, sembla com si intuís allà lluny, l’illa de Mallorca. Barcelona no és la mateixa que quan vaig arribar amb els pares i un farcell d’incerteses. Com ha anat canviat amb el pas del temps; i com ho he fet jo mateixa sense adonar-me, igual que la Sagrada Família, la Torre Agbar o el port mateix. Quines vistes més meravelloses des d'aquí!
Dalt la muntanya passa el temps volant i la meva imaginació també vola cap als meus anys d’infantesa, quan no hi havia tants transports i les distàncies eren infinites. Com ens ho fèiem per anar a tot arreu en el mínim temps? Ho sé: abans no corríem tant, però quina sort tinc de viure també aquest present, amb tota la zona metropolitana al meu abast dins una petita targeta plastificada.
La tarda cau, comença a girar-se una mica de vent i tinc gana. Ara si; és hora de tornar a casa. De baixada, el telefèric fa parada al Mirador de l’alcalde on dues escultures semblen donar la benvinguda als visitants agosarats. Potser un dia vinc a fer fotos aquí, quan trobi un concurs de fotografia amateur per apuntar-me.
En una revolada, torno a ser al centre de la ciutat. Com serà Barcelona en uns anys? Tinc tant temps per redescobrir-la, que m’emociono. Potser començo demà.