Autor/a
Minka
Categoria
Relat lliure
Propera parada, Fontana
Estic asseguda al metro, mirant el meu mòbil. Ens aturem a una parada i s’obren les portes. Miro la gent que entra i surt del vagó. No hi poso gaire interès, és més que res un costum adquirit al llarg dels anys. Ho faig de forma automàtica, a cada estació. Aquest cop, però, algú em crida l’atenció. Veig com entra un noi i, mare meva, és guapíssim! Me’l miro d’esquitllada, però veig que ell se n’adona. Ve cap a mi, al costat del meu seient hi ha un de lliure. S’asseu.
Faig veure que em concentro en el meu mòbil, com si el que estic veient a la pantalla fos la cosa més interessant del mon. Em fa vergonya que m’hagi enxampat mirant-lo, així que intento aparentar una indiferència que realment no sento. De reüll veig que està observant el contingut de la meva pantalla. En aquests moments tinc obert el meu Instagram. El cor em batega tan fort que, per força, ell l’ha de sentir. N’estic segura! Tanco els ulls, intentant calmar-me.
"Propera parada, Fontana", s’anuncia per l’altaveu.
Obro els ulls, decebuda. No m’ha dit res.
Surto al carrer i, camí del gimnàs, sento que sona el meu mòbil. L’agafo per veure de què es tracta. És una notificació. Tinc un nou seguidor a l’Instagram. Obro l’aplicació per veure qui és i, no m’ho puc creure, es tracta del noi del metro!
Entro al gimnàs donant bots d’alegria.
—Noies, no us podeu imaginar el que m’acaba de passar!
Les meves companyes aixequen el cap i em miren.
—Deu ser una cosa fantàstica, fas cara de felicitat —diu una d’elles, somrient.
—El que m’ha passat és increïble!
Els hi explico.
—Tens tota la raó del mon, és increïble! —diu una d’elles.
—Ostres, m’agradaria veure una foto, a veure si és tan maco com dius —intenta provocar-me un altre, picant l’ullet.
—No hi ha problema —li dic—, ara em segueix a Instagram i té una foto de perfil.
Els ensenyo la foto, totes estan encantades.
—Què fort —diu un altre—, a mi no em passen mai coses com aquestes!
—Anem a veure, vas a tot arreu amb moto, com vols que et passin? —contesto, rient.
Miro per la finestra. Fa un dia preciós. Quina sort! Han passat dos anys des d’aquella trobada casual al metro. Com passa el temps! Em veig al mirall. Estic radiant. Encara no em puc creure el que està passant.
—Eh, t’estem esperant —sento que crida una de les meves dames d’honor—. Com triguis gaire més, haurem de fer un casament sense núvia!
—Ja baixo, un minut!
Sacsejo el cap. Qui m’ho havia de dir! Tot plegat em sembla un somni.
Surto de casa i pujo al cotxe. El meu xicot m’està esperant. És el dia més feliç de la meva vida!
"Propera parada, Fontana", s’anuncia per l’altaveu.
Obro els ulls, decebuda. Veig, de reüll, que el noi segueix assegut al meu costat. No m’ha dit res, i jo haig de baixar. Sospiro. Sempre estic somiant desperta, fent volar coloms. Llàstima que, tot plegat, només hagi estat la meva darrera fantasia. Què hi farem. Com m’hauria agradat poder conèixer aquest noi.
Surto al carrer i, camí del gimnàs, sento que sona el meu mòbil. L’agafo per veure de què es tracta.
És una notificació. Tinc un nou seguidor a l’Instagram...
Faig veure que em concentro en el meu mòbil, com si el que estic veient a la pantalla fos la cosa més interessant del mon. Em fa vergonya que m’hagi enxampat mirant-lo, així que intento aparentar una indiferència que realment no sento. De reüll veig que està observant el contingut de la meva pantalla. En aquests moments tinc obert el meu Instagram. El cor em batega tan fort que, per força, ell l’ha de sentir. N’estic segura! Tanco els ulls, intentant calmar-me.
"Propera parada, Fontana", s’anuncia per l’altaveu.
Obro els ulls, decebuda. No m’ha dit res.
Surto al carrer i, camí del gimnàs, sento que sona el meu mòbil. L’agafo per veure de què es tracta. És una notificació. Tinc un nou seguidor a l’Instagram. Obro l’aplicació per veure qui és i, no m’ho puc creure, es tracta del noi del metro!
Entro al gimnàs donant bots d’alegria.
—Noies, no us podeu imaginar el que m’acaba de passar!
Les meves companyes aixequen el cap i em miren.
—Deu ser una cosa fantàstica, fas cara de felicitat —diu una d’elles, somrient.
—El que m’ha passat és increïble!
Els hi explico.
—Tens tota la raó del mon, és increïble! —diu una d’elles.
—Ostres, m’agradaria veure una foto, a veure si és tan maco com dius —intenta provocar-me un altre, picant l’ullet.
—No hi ha problema —li dic—, ara em segueix a Instagram i té una foto de perfil.
Els ensenyo la foto, totes estan encantades.
—Què fort —diu un altre—, a mi no em passen mai coses com aquestes!
—Anem a veure, vas a tot arreu amb moto, com vols que et passin? —contesto, rient.
Miro per la finestra. Fa un dia preciós. Quina sort! Han passat dos anys des d’aquella trobada casual al metro. Com passa el temps! Em veig al mirall. Estic radiant. Encara no em puc creure el que està passant.
—Eh, t’estem esperant —sento que crida una de les meves dames d’honor—. Com triguis gaire més, haurem de fer un casament sense núvia!
—Ja baixo, un minut!
Sacsejo el cap. Qui m’ho havia de dir! Tot plegat em sembla un somni.
Surto de casa i pujo al cotxe. El meu xicot m’està esperant. És el dia més feliç de la meva vida!
"Propera parada, Fontana", s’anuncia per l’altaveu.
Obro els ulls, decebuda. Veig, de reüll, que el noi segueix assegut al meu costat. No m’ha dit res, i jo haig de baixar. Sospiro. Sempre estic somiant desperta, fent volar coloms. Llàstima que, tot plegat, només hagi estat la meva darrera fantasia. Què hi farem. Com m’hauria agradat poder conèixer aquest noi.
Surto al carrer i, camí del gimnàs, sento que sona el meu mòbil. L’agafo per veure de què es tracta.
És una notificació. Tinc un nou seguidor a l’Instagram...