QUAN ELS SOMNIS PUGEN AL METRO

L’Etna tenia 10 anys i el cor ple de llumetes morades. Era fan absoluta d’ ASTRO. Sabia totes les cançons, totes les coreografies i fins i tot algunes frases en coreà que practicava cada dia davant del mirall. El seu somni era veure’ls algun dia en directe… encara que fos només un segon.
Aquella tarda tornava a casa amb el metro de Transports Metropolitans de Barcelona, asseguda a la L3, amb la motxilla plena de deures i els auriculars posats. El tren es va aturar a l’Estació de metro Catalunya i van pujar uns nois amb gorres i mascaretes. Parlaven en coreà, en veu baixa.
L’Etna va notar com el cor li feia un salt.
No podia ser.
Un d’ells va riure. Aquella rialla… la coneixia. Va aixecar la mirada amb discreció i gairebé se li escapa un crit.
Eren ells.
Els membres d’ASTRO estaven al mateix vagó que ella, com si fos la cosa més normal del món. Ningú més semblava adonar-se’n. El metro seguia avançant, la veu metàl·lica anunciava les parades i les portes feien el “pip-pip” habitual.
L’Etna estava paralitzada. Volia plorar. Volia cridar. Però sobretot volia ser valenta.
Va respirar fondo, es va aixecar i es va apropar amb passets petits.
—Hola… soc una gran fan —va dir en anglès, amb la veu tremolosa.
Els nois es van mirar entre ells, sorpresos i divertits. Un d’ells li va somriure amb dolçor.
Entre tots, n’hi havia un que feia que el seu cor bategués encara més fort. El seu bias*.
* Bias: Integrant preferit d'un grup.
Quan ell es va treure lleugerament la mascareta per parlar millor, l’Etna ho va saber del cert. Era Moonbin.
Les mans li tremolaven.
—Ets... ets el meu bias va dir en anglès —va confessar, gairebé sense aire.

Moonbin va inclinar el cap, sorprès.
—De debò? Diu en anglès.
L’Etna va assentir ràpidament.
—Quan em sento trista, et miro. Vaig començar a ballar gracies a tu... Em fas sentir valenta. Va explicar en anglès.
Durant un segon, el soroll del metro va desaparèixer. Només existien aquelles paraules.
Moonbin es va ajupir una mica per quedar a la seva altura.
—Doncs promet-me una cosa diu parlant en anglès —va dir amb suavitat—. Segueix ballant. No per a mi… per a tu.
Els ulls de l’Etna brillaven.
—Ho prometo respon en anglès.
—Somric quan balles, d'acord? —va afegir ell, fent un petit gest amb el puny—. Lluitant, Etna.
Sentir el seu nom dit així va ser màgic.
Quan el tren va arribar a l’Estació de metro Diagonal, els membres van baixar discretament. Abans que les portes es tanquessin, Moonbin li va dedicar un últim somriure.
Les portes es van tancar.
El metro va continuar pel túnel fosc.
L’Etna es va quedar quieta, amb el cor ple de llum. No sabia si algú la creuria quan ho expliqués. Però no importava.
Aquell trajecte amb el metro de Barcelona no havia estat només un viatge de tornada a casa.
Havia estat el dia que va dir al seu bias que li havia canviat la vida.
I mentre el vagó avançava sota la ciutat, l’Etna va posar-se els auriculars, es va aixecar i, amb un somriure valent, va començar a practicar la coreografia reflectida al vidre.
Perquè havia fet una promesa.
I pensava complir-la.