Autor/a
Tito gus
Categoria
Relat lliure
Quan la guitarra calla
Cada matí camino fins al final de l’andana on s’atura la tercera porta del tercer vagó. Arribo a la mateixa hora, només amb un cafè al cos i el metro apareix mig minut després, fidel com un pacte que ningú no ha signat però que tothom respecta.
Baixo les escales ja hi són, com sempre: la dona del carro de la compra, el noi de la motxilla groga i ell, el músic, recolzat a la paret, acaronant la guitarra com una criatura adormida. Sempre està tocant la mateixa cançó. No en sé el títol ni la lletra però és la banda sonora d’aquest trajecte repetit.
De sobte el metro entra, la guitarra s’ofega en el brunzit metàl·lic i ens distribuïm pel vagó amb la precisió d’un mecanisme ben engreixat. El recorregut té un ordre que podria recitar amb els ulls tancats: la noia que s’adorm una parada abans de la seva, el senyor amb el diari de paper, els nois amb la música massa alta als auriculars. No em sé els noms però formen part d’un inventari íntim que es repeteix sense fallar.
De vegades imagino les seves vides entre parada i parada. Potser la dona del carro surt un torn de nit, o no sé, potser cuina per a tota la família. Potser el noi baixa a la universitat, potser el músic compte les monedes pensant en un dinar calent. Mai sabré si encerto, però omplir aquests buits em fa més suportable el trajecte.
Fins que un dimarts, al baixar les escales, noto alguna cosa que no encaixa.
Arribo a l’andana, la dona del carro i el noi de la motxilla hi són. Però la paret en la que habitualment està el músic està buida, estranyament silenciosa. M’aturo i busco la guitarra com si hagués pogut canviar de lloc. La megafonia anuncia un retard i m’hi aferro un segon a l’esperança, però res.
Al vagó tampoc hi és. Ningú sembla advertir l’absència. Recordo totes les vegades que he passat pel seu costat sense dir res, escoltant-lo com qui sent la pluja des de dins de casa, convençuda que l’endemà plourà igual.
De sobte arribem a la meva parada, el cos avança per inèrcia, però els peus s’aturen. Les portes s’obren, la gent baixa i puja i jo em quedo allà al mig, murmurant un «disculpeu» i al final deixo passar la parada.
Continuo al metro i em baixo al final de la línia, en una estació nova. Em quedo davant del mapa de la xarxa seguint la línia amb el dit com si fos un riu que s’hagués desbordat lleugerament. Podria tornar enrere però camino sense rumb i arribo tard a la feina. “Incidències al metro” dic, i tothom ho entén.
Davant de l’ordinador obro correus i sense adonar-me, pico al teclat amb un ritme conegut: tres notes amunt, dues avall i una pausa. Me n'adono que és la seva cançó.
Repaso mentalment els últims dies i recordo que he arribat així moltes vegades amb aquella tornada enganxada. La música s’ha instal·lat amb mi sense permís, com una peça de roba que portes tant que oblides d’on ha sortit.
Aquella mateixa tarda, baixo una parada abans de la meva i camino fins a casa amb les notes barrejant-se amb el soroll del carrer.
L’endemà mentre baixo les escales, la melodia em precedeix. Quan arribo a l’andana la paret continua buida. Mentre esperem al metro algú darrere meu comença a taral·lejar. Tres notes amunt, dues avall i una pausa. Em giro: és el noi de la motxilla groga gairebé sense adonar-se’n.
El metro arriba i el brunzit metàl·lic, com cada dia, ho engoleix tot però aquesta vegada no hi ha silenci. La guitarra no hi és però la cançó sí. O potser només me l’imagino.
Baixo les escales ja hi són, com sempre: la dona del carro de la compra, el noi de la motxilla groga i ell, el músic, recolzat a la paret, acaronant la guitarra com una criatura adormida. Sempre està tocant la mateixa cançó. No en sé el títol ni la lletra però és la banda sonora d’aquest trajecte repetit.
De sobte el metro entra, la guitarra s’ofega en el brunzit metàl·lic i ens distribuïm pel vagó amb la precisió d’un mecanisme ben engreixat. El recorregut té un ordre que podria recitar amb els ulls tancats: la noia que s’adorm una parada abans de la seva, el senyor amb el diari de paper, els nois amb la música massa alta als auriculars. No em sé els noms però formen part d’un inventari íntim que es repeteix sense fallar.
De vegades imagino les seves vides entre parada i parada. Potser la dona del carro surt un torn de nit, o no sé, potser cuina per a tota la família. Potser el noi baixa a la universitat, potser el músic compte les monedes pensant en un dinar calent. Mai sabré si encerto, però omplir aquests buits em fa més suportable el trajecte.
Fins que un dimarts, al baixar les escales, noto alguna cosa que no encaixa.
Arribo a l’andana, la dona del carro i el noi de la motxilla hi són. Però la paret en la que habitualment està el músic està buida, estranyament silenciosa. M’aturo i busco la guitarra com si hagués pogut canviar de lloc. La megafonia anuncia un retard i m’hi aferro un segon a l’esperança, però res.
Al vagó tampoc hi és. Ningú sembla advertir l’absència. Recordo totes les vegades que he passat pel seu costat sense dir res, escoltant-lo com qui sent la pluja des de dins de casa, convençuda que l’endemà plourà igual.
De sobte arribem a la meva parada, el cos avança per inèrcia, però els peus s’aturen. Les portes s’obren, la gent baixa i puja i jo em quedo allà al mig, murmurant un «disculpeu» i al final deixo passar la parada.
Continuo al metro i em baixo al final de la línia, en una estació nova. Em quedo davant del mapa de la xarxa seguint la línia amb el dit com si fos un riu que s’hagués desbordat lleugerament. Podria tornar enrere però camino sense rumb i arribo tard a la feina. “Incidències al metro” dic, i tothom ho entén.
Davant de l’ordinador obro correus i sense adonar-me, pico al teclat amb un ritme conegut: tres notes amunt, dues avall i una pausa. Me n'adono que és la seva cançó.
Repaso mentalment els últims dies i recordo que he arribat així moltes vegades amb aquella tornada enganxada. La música s’ha instal·lat amb mi sense permís, com una peça de roba que portes tant que oblides d’on ha sortit.
Aquella mateixa tarda, baixo una parada abans de la meva i camino fins a casa amb les notes barrejant-se amb el soroll del carrer.
L’endemà mentre baixo les escales, la melodia em precedeix. Quan arribo a l’andana la paret continua buida. Mentre esperem al metro algú darrere meu comença a taral·lejar. Tres notes amunt, dues avall i una pausa. Em giro: és el noi de la motxilla groga gairebé sense adonar-se’n.
El metro arriba i el brunzit metàl·lic, com cada dia, ho engoleix tot però aquesta vegada no hi ha silenci. La guitarra no hi és però la cançó sí. O potser només me l’imagino.