Autor/a
Bullionianus
Categoria
Relat lliure
Quantes, quantes vides...!
Sec al banc gris de ferro fred. L’aire entra de puntetes pels forats dels meus texans blaus trencats mentre espero l’arribada del ferrocarril d’un quart de vuit; les meves mans estrenyen amb cura i admiració unes pàgines amb portada vermella que em criden la història d’una Cecília perduda, sense identitat, que tomba de casa en casa i d’enamorament en enamorament… La tinta d’una vida sense vida que viu d’altres vides encara més tristes.
Arriba puntual, però temo que la tardança en la meva preparació a casa m’hagi retardat l’arribada a temps a la universitat. El ferro, en aquesta hora punta, com sempre, està replet de gent; sento properes les persones que, com jo, es mantenen dempeus agafats d’una barana vertical igual de freda, un fred que s’esvaeix en minuts per la calor de les nostres mans. Hi ha una certa intimitat en aquell acte compartit que es manifesta en la necessitat d’un suport físic per a fer front a la velocitat del tren.
El silenci regna al vagó, i a l’altre, i a l’altre. Tothom està mig adormit, dubto molt que el fet de matinar ajudi a aconseguir les suposades vuit hores del nostre son monofàsic forçat per l’avenç tecnològic, el mateix que ara em fa de transport. Dues noies que semblen de la meva edat parlen dels seus companys i dels exàmens: l’una està lluitant per a treure bones notes amb la pressió dels seus pares com a pes a la motxilla, l’altra deixa anar subtilment en cada intervenció un deler creixent d’abandonar la carrera. Una dona asseguda llegeix un llibre sobre superació d’algun obstacle que, per no aixecar tant la vista de la meva pròpia història i per a no semblar tan observador, no vaig poder identificar.
En baixar a l’Hospitalet per a viatjar en metro fins a la universitat, com un ramat d’ovelles, un grup enorme de persones se segueixen mútuament cap a una mateixa destinació i jo en formo part. Assegut a l’estació d’Avinguda Carrilet en un banc vermell com la portada del llibre albiro homes i dones abstrets en els seus telèfons: alguns riuen, alguns es mantenen seriosos, alguns imiten el que jo faig amb una pantalla com a intermediari, alguns rebran en algun moment del dia una notícia terrible, la pitjor de la seva vida...
Havent-hi entrat de pressa, puc seure a la tètrada de seients blaus que donen la cara als seients grisos reservats per als qui necessiten realment seure. En aquell transport és on comparteixo més mirades breus que fugen per la vergonya: les creuo per involuntarietat, o per observar algú que em desperta més curiositat que la vida que llegeixo. Veig un grup d’adolescents més joves que jo amb els seus professors: hi ha una dicotomia lingüística entre els adults i el jovent que al seu torn marca un país.
Només quan acabo el llibre, amb un final que demostra que la poca identitat d’aquella dona era donada per un altre, unes cinc estacions abans de la meva destinació, m’adono que llegir o veure en aquest trajecte és el mateix. Observar vides alienes. Ambdues accions, entretenint-me tant com ho fan, són una representació del que faig per a continuar vivint, per a continuar descobrint fora de mi. M’abstrec de la meva existència per a viure a través d’altres en un acte rebel d’antiindividualisme. Aquests llocs tan banals i aquests moments en què individus tan desconeguts entre si entrellacen sense voler les cordes de la seva línia vital demostren totalment el contrari: que hi ha molta vida fora de nosaltres i no hi ha gens de vida sense un nosaltres.
Arriba puntual, però temo que la tardança en la meva preparació a casa m’hagi retardat l’arribada a temps a la universitat. El ferro, en aquesta hora punta, com sempre, està replet de gent; sento properes les persones que, com jo, es mantenen dempeus agafats d’una barana vertical igual de freda, un fred que s’esvaeix en minuts per la calor de les nostres mans. Hi ha una certa intimitat en aquell acte compartit que es manifesta en la necessitat d’un suport físic per a fer front a la velocitat del tren.
El silenci regna al vagó, i a l’altre, i a l’altre. Tothom està mig adormit, dubto molt que el fet de matinar ajudi a aconseguir les suposades vuit hores del nostre son monofàsic forçat per l’avenç tecnològic, el mateix que ara em fa de transport. Dues noies que semblen de la meva edat parlen dels seus companys i dels exàmens: l’una està lluitant per a treure bones notes amb la pressió dels seus pares com a pes a la motxilla, l’altra deixa anar subtilment en cada intervenció un deler creixent d’abandonar la carrera. Una dona asseguda llegeix un llibre sobre superació d’algun obstacle que, per no aixecar tant la vista de la meva pròpia història i per a no semblar tan observador, no vaig poder identificar.
En baixar a l’Hospitalet per a viatjar en metro fins a la universitat, com un ramat d’ovelles, un grup enorme de persones se segueixen mútuament cap a una mateixa destinació i jo en formo part. Assegut a l’estació d’Avinguda Carrilet en un banc vermell com la portada del llibre albiro homes i dones abstrets en els seus telèfons: alguns riuen, alguns es mantenen seriosos, alguns imiten el que jo faig amb una pantalla com a intermediari, alguns rebran en algun moment del dia una notícia terrible, la pitjor de la seva vida...
Havent-hi entrat de pressa, puc seure a la tètrada de seients blaus que donen la cara als seients grisos reservats per als qui necessiten realment seure. En aquell transport és on comparteixo més mirades breus que fugen per la vergonya: les creuo per involuntarietat, o per observar algú que em desperta més curiositat que la vida que llegeixo. Veig un grup d’adolescents més joves que jo amb els seus professors: hi ha una dicotomia lingüística entre els adults i el jovent que al seu torn marca un país.
Només quan acabo el llibre, amb un final que demostra que la poca identitat d’aquella dona era donada per un altre, unes cinc estacions abans de la meva destinació, m’adono que llegir o veure en aquest trajecte és el mateix. Observar vides alienes. Ambdues accions, entretenint-me tant com ho fan, són una representació del que faig per a continuar vivint, per a continuar descobrint fora de mi. M’abstrec de la meva existència per a viure a través d’altres en un acte rebel d’antiindividualisme. Aquests llocs tan banals i aquests moments en què individus tan desconeguts entre si entrellacen sense voler les cordes de la seva línia vital demostren totalment el contrari: que hi ha molta vida fora de nosaltres i no hi ha gens de vida sense un nosaltres.