Quatre parades

Sempre passo com una fletxa per davant de la fàbrica de la Schweppes, baixo a correcuita les escales i demano amb presses el bitllet senzill al senyor de la cabina. Invariablement, em mira, em somriu i arrenca del talonari el petit tros de paper. L’agafo a canvi de cinquanta pessetes i torno a córrer, ara cap a l’andana.
Dos quarts de nou en punt. Miro cap a l’interior del túnel i veig les llums groguenques sortir de la corba. El comboi de color blau i crema arriba en uns segons. Hi pujo. El banc més proper a la capçalera està buit! Escolto el brunzit pneumàtic de les portes que es mouen i el soroll metàl·lic en el moment que es tanquen. Comencem a accelerar, de cop l’estació queda enrere i el paisatge que es veu per les finestres passa a ser el negre més absolut.
Els nervis em pugen a la gola quan arribem a Poblenou. Ja veig la llum del baixador. Hi serà? Aquesta és la pregunta que em faig cada dissabte. Si tinc sort podré veure-la durant quatre parades. Mentre la marxa s’alenteix no goso aixecar els ulls del llibre que porto per dissimular. El vaig canviant perquè no es noti massa. Avui: 1984, de George Orwell. S’obren les portes. Segur que no vindrà.
El cos se’m congela, acaba de seure al meu costat! Noto el seu perfum afruitat, em passa per davant del nas com un huracà que em deixa de cap per avall. Passen els segons. La seva cama em toca i em pugen flames del pit al cap. Em poso vermell. Espero que no em miri. Crec que m’ha mirat! Quins nervis, prefereixo que segui al banc de davant. La puc veure millor i no m’atabalo tant… Llacuna.
—Així no crec que entenguis res! —em diu i riu.
Merda, m’ha parlat! Bé, merda no. Vull dir… ostres, m’ha parlat! Digues alguna cosa… i ara què faig? La miro?
—Com? —perfecte, monosíl·lab, no se t’ha acudit alguna cosa millor de resposta? Sobretot que no et prengui per idiota…
—El llibre, el portes al revés. Et costarà llegir-lo així, no?
—Com? —ostres, el mateix monosíl·lab un altre cop. Idiota del tot, deu pensar…
Amb el dit índex toca la coberta del llibre. Ara me n’adono del que em diu! Intento recuperar la credibilitat perduda reorganitzant la meva postura en el seient alhora que faig un gir magistral del llibre per posar-lo del dret. Em cau a terra. M’ajupo per agafar-lo i penso que és l’hora de la retirada. Bogatell.
—No és el primer cop que et passa…
—Que em caigui el llibre? —li dic mentre em torno a incorporar.
—No, portar el llibre al revés tota l’estona.
Silenci incòmode. Accelerem. Més silenci… Sóc conscient que he de dir-li alguna cosa. Les idees em passen de llarg com la paret que es veu per la finestra. Pensa, pensa…
—M’agrada l’olor que fas —li deixo anar en veu alta mentre me n’adono de com de sapastre puc arribar a ser en aquestes situacions.
—Gràcies, és Fleur a Fleur —em respon mentre em mira als ulls. Per primer cop li torno la mirada. Barceloneta. Llavors em pregunta:
—Vas molt lluny?
—A Urquinaona. Els caps de setmana treballo al Pokin’s de Portal de l’Àngel —a la fi em decideixo anar amb tot —Per cert, fas alguna cosa el divendres que ve? S’estrena una pel·lícula que es diu Footloose. He llegit bones crítiques…
Ella em torna a mirar. No diu res, només somriu. De la seva butxaca treu un tros de paper i me’l dona. El miro. Hi ha un número de telèfon escrit i el seu nom, Helena. S’obren les portes. Jaume I. D’un salt es posa de peu i surt per la porta.
—Em dic Jordi! —Ella es gira i em pica l’ullet.
—Ja ho sé, ho posa en tots els teus llibres!