Qui era?

Com cada matí, La Maria va pujar al bus. Eren tot just les 7 del matí i el bus sencer feia olor de son. Cares fixes i pocs somriures. Ella tampoc no era l'alegria, els matins no li havien agradat mai. Va travessar l'acordió i va tirar cap al fons de l'autobús, on hi havia un lloc on seure al costat de la finestra, així podria repenjar el cap. Anava amb els auriculars i la música posada. Va seure, va repenjar el cap al vidre i va deixar la ment en mode avió. Arribava fins a la parada final per anar a la universitat, no li calia ni tan sols estar atenta per on passaven. Al cap d'una estona, va veure aparèixer una cara somrient pel passadís. Aquella cara, li era molt familiar, molt. De fet, creia que havien anat junts a classe el curs abans d'entrar a la universitat, feia un parell o tres d'anys. Com es deia? No li sortia el nom, però tan era, tal com anava de ple el bus, seria una salutació de cortesia i no caldria fer massa memòria. La cara i el noi que la portava, és clar, es van atansar fins al seu costat amb un: Hola Maria! Quant de temps! Com estàs?, que ella, amb els auriculars posats no va sentir però va entendre sense sentir-ho. Va fer un somriure mentre el cap li anava a mil per hora "com es deia, com es deia" i li va respondre un educat: ve faig fent, i tu què tal?. La Maria esperava que la conversa acabés amb un el típic: també bé, m'alegro de veure't, ens veiem aviat! i poder tornar a escoltar la seva música, però no. El senyor que tenia al costat va clicar el botó de la parada i va fer el gest de baixar, amb la qual cosa, la cara somrient i el cos que l'acompanyava, van donar per suposat que farien el trajecte junts i se li va asseure a la vora.
Continues fent biologia? li va preguntar. Com sabia que feia biologia si ella ni es recordava de com es deia? Si ho sabia havia de ser perquè era amic d'algun dels seus amics i anava a classe amb ells. Potser de l'Enric, que feia dret. No, ella sabia que aquell noi havia anat a la seva classe l'últim curs d'institut i, per tant, havia fet ciències. L'Enric, descartat. "Si, continuo amb la bio, de moment m'està agradant bastant. I tu, fas el mateix també?" (a veure si em dona una pista del que fa i lligo caps, va pensar). Però no, ell va donar per suposat que ella era plenament conscient de qui era i li va dir que si, que feia el mateix, que estava content i que per sort aquest any podia anar de matí, perquè de tarda no li havia agradat pas gens. Què carai devia fer? Arquitectura amb l'Andreu? No, ahir va anar a esmorzar amb ells i aquest noi no hi era. I no se l'havia trobat cap més dia a l'autobús, era estrany també, perquè cada dia eren les mateixes persones fent el mateix recorregut a la mateixa hora. A veure, Maria concentra't, saps que el coneixes i que havíeu anat a classe junt. Pregunta-li per algú de la classe i a veure si en surts. "Encara et veus amb la gent de la classe?" "Ui, gairebé no, només amb els que coincidim a la universitat i poca cosa més. Als altres els vaig perdre la pista. I tu?" (no m'ajudes a identificar-te, gens) "Si, tu ja ho sé que si, vaig tenint notícies teves per la gent de la carrera, senyal que quedeu oi?" (de quina carrera, de quina!) "Si, si, jo vaig quedant amb gent de tant en tant encara". "Jo baixo aquí Maria, m'ha agradat molt trobar-te, a veure si tornem a coincidir" Adéu, adéu.
3 minuts esprés, quan ja havia baixat, va rebre un missatge del Pere: "m'ha dit el Pol que t'ha trobat al bus i us heu posat al dia!. Ens veiem divendres?" Pol! Aara!