RECORDS PERDUTS

En Roc era un fotògraf amateur. Als seus 54 anys, cada diumenge pujava en bicicleta a Montjuïc per agafar el telefèric i fotografiar Barcelona des de l’aire. Li encantaven els paisatges aeris, però els gaudia més si eren de la seva ciutat. No se’n perdia cap detall i, mentre esperava per enlairar-se, fins i tot immortalitzava els gestos i les cares expectants dels visitants. Una tarda, mentre revelava les últimes fotos, es va adonar que, en segon pla, sempre hi apareixia un home. En totes, sortia amb una boina negra, un vestit clàssic però elegant i uns cabells blancs, potser massa llargs per la seva edat. I, també en totes, portava una mena de llibre fosc sota l’aixella.
Encuriosit, el diumenge següent es va proposar trobar-lo en persona. Volia observar-lo de prop i, arribat el cas, ja veuria si li diria quelcom. Com podia ser que no se n’adonés de la seva presència? En aquella ocasió, en Roc va escollir anar amb funicular fins al Parc de Montjuïc i, després de donar tombs per les instal·lacions del telefèric, el va veure entrar. Anava vestit igual i no deixava ni a sol ni ombra el seu enigmàtic llibre. Mentre l’home contemplava les modernes cabines —successores de les petites cistelles vermelles— en Roc l’observava d’amagat. Tot seguit, el desconegut va fer mitja volta i va pujar a l’autobús 150. Es va aturar al carrer Lleida i va anar a fer un cafè. En Roc el va seguir i va asseure’s en una taula on podia vigilar-lo d’incògnit. De cop i volta, va rebre un missatge al mòbil. Sense saber quants minuts havien passat, en aixecar el cap l’home misteriós havia desaparegut. Va alçar-se i va escorcollar el bar amb la mirada. Ni rastre. Quan ja era a punt de sortir al carrer, va reparar en el llibre, oblidat damunt la taula. Sense pensar-s’ho, en Roc el va agafar i va marxar a corre-cuita.
Ja a casa, el va obrir i es va quedar parat: no era un llibre, era un àlbum de fotografies dels primers trens del Gran Metropolità de Barcelona. Algunes eren imatges en blanc i negre, atapeïdes de persones a les estacions de Catalunya, Aragó, Diagonal i Lesseps. En Roc es va emocionar. Cada instantània era un tresor. Sens dubte, li havia de tornar al seu amo. Segur que n’era part important de la seva vida. Així que, setmana rere setmana, en Roc el va buscar sense èxit. Se li va ocórrer preguntar al bar d’on va agafar les fotografies, però la majoria dels cambrers no li van proporcionar cap dada rellevant. Abans de marxar però, algú li va donar un copet a l’esquena.
—Perdoni, sé que està buscant el senyor Gimpera. Fa dies, em va donar aquesta nota per a vostè —va dir-li l’únic cambrer a qui en Roc no havia preguntat. Li va donar les gràcies, va sortir al carrer i va començar a llegir:
"Eres molt petit quan venies amb el teu avi Agustí a la parada de Catalunya, i jo us venia el bitllet perquè poguéssiu viatjar. Aleshores, estaves entusiasmat amb els combois del metro, però encara no sabies que t'agradaria la fotografia. Quan rebis aquesta carta, jo ja no seré entre vosaltres. Per això, vull regalar-te alguns dels meus records i convidar-te a que no oblidis les estones que vas viure amb el teu avi quan anàveu en metro".
A en Roc se li va fer un nus a la gola. Ara recordava el senyor Gimpera, aquell amic del seu avi que sempre li esvalotava els cabells quan arribaven a la taquilla. I, ara, sense saber el perquè, aquell home li feia el millor regal de vida: esperonar-lo a reviure records amagats, que s’havien anat esvaint amb el temps.