Autor/a
Acero de barco
Categoria
Relat lliure
Reflexions d'incidències
Com és habitual, el metro va ple. La gent està enganxada al mòbil, al cansament, a altre gent… A la línia groga ningú es mira als ulls perquè tothom va tard a algun lloc i no és una cosa que ens faci gaire il·lusió.
A l’estació de Passeig de Gràcia el tren frena en sec. Les pantalles s’apaguen i, seguidament, una veu diu que hi ha una incidència en el servei i que haurem d’esperar. Sempre, hem d’esperar…
L’home que està al meu costat va protestar, la dona que estava subjectant una bossa del supermercat reia nerviosa… De fet, també vaig escoltar a algú grabar un àudio dient que arribaria tard, com si fos una novatada. Vaig arribar a veure a un vigilant caminar pel vagó com si ell no fos culpable de res.
El funcionament de la ciutat és senzill: s’atura, t’avisa tard i, per últim, et demana paciència.
Quan per fi el tren torna a moure’s ningú ho celebra. Arriba el meu torn de baixar, baixo a l’estació Urquinaona, pujo les escales mecàniques i valido el meu bitllet per sortir. Escolto l’habitual “bip” del lector. M’agrada saber exactament quan passar i quan no.
En sortir de l’estació, puc contemplar Barcelona amb tot el seu encant: els clàxons, les motos, la gent corrent… Ningú s’ha donat compte que fa cinc minuts estavem tots atrapats sota terra, en silenci i amb mala llet.
Mentre camino cap a la feina vaig pensar que el metro no és només un simple transport. És un l’únic lloc de la ciutat que ens admet que la ciutat també es cansa.
A l’estació de Passeig de Gràcia el tren frena en sec. Les pantalles s’apaguen i, seguidament, una veu diu que hi ha una incidència en el servei i que haurem d’esperar. Sempre, hem d’esperar…
L’home que està al meu costat va protestar, la dona que estava subjectant una bossa del supermercat reia nerviosa… De fet, també vaig escoltar a algú grabar un àudio dient que arribaria tard, com si fos una novatada. Vaig arribar a veure a un vigilant caminar pel vagó com si ell no fos culpable de res.
El funcionament de la ciutat és senzill: s’atura, t’avisa tard i, per últim, et demana paciència.
Quan per fi el tren torna a moure’s ningú ho celebra. Arriba el meu torn de baixar, baixo a l’estació Urquinaona, pujo les escales mecàniques i valido el meu bitllet per sortir. Escolto l’habitual “bip” del lector. M’agrada saber exactament quan passar i quan no.
En sortir de l’estació, puc contemplar Barcelona amb tot el seu encant: els clàxons, les motos, la gent corrent… Ningú s’ha donat compte que fa cinc minuts estavem tots atrapats sota terra, en silenci i amb mala llet.
Mentre camino cap a la feina vaig pensar que el metro no és només un simple transport. És un l’únic lloc de la ciutat que ens admet que la ciutat també es cansa.