Autor/a
catmon
Categoria
Relat lliure
Refugi
Avui la Júlia tenia pressa. Havia de veure un client important a Tarragona. Després de mesos insistint, li havia concedit una hora, i arribar tard volia dir perdre l’entrevista per sempre. Havia agafat la línia blava per anar a l’estació de Sants i no tenia gaire marge.
De cop, el metro feu una aturada brusca entre ‘Plaça de Sants’ i ‘Sants Estació’. Durant uns segons, tots els passatgers aixecaren les cares dels mòbils i es miraren els uns als altres amb neguit. De seguida, per la megafonia s’anuncià: “Atenció: el tren estarà aturat uns minuts per una incidència a la via. Estem treballant per restablir la circulació. Disculpeu les molèsties.”
A la Júlia no li havia passat mai de quedar-se enmig de dues parades. La claustrofòbia i la por d’arribar tard feren que comencés a trobar-se malament: sentí calor, se li accelerà la respiració, l’estómac se li tensà i tot de pensaments terribles li vingueren al cap. S’assegué a terra i tancà els ulls.
Algú s’assegué al seu costat i li agafà la mà. No gosava obrir els ulls, tenia molta por. Només volia continuar així, gaudint de la suavitat d’aquella mà. Qui li agafava la mà havia començat a cantar. Cantava en una llengua desconeguda, però la melodia era deliciosa. Li arribà també una olor subtil, barreja d’oli d’oliva i camamilla. A poc a poc, s’anava calmant. Al seu cap, començà a fer-se una imatge de qui l’havia acompanyada: l’imaginava alt i de cabells castanys, ben mudat i de faccions dolces.
Obrí els ulls i s’estremí. Les faccions eren dolces, però estaven amagades rere un munt de cabells esvalotats i exageradament llargs. Anava mal vestit, amb roba gran i estripada. Ja l’havia vist abans. Era l’indigent que rondava sovint per l’estació de Sants. De cop, s’adonà que encara tenia la seva mà agafada i l’apartà tot d’una.
—Perdó, vull dir, gràcies, no volia molestar-lo —digué la Júlia, començant a aixecar-se del terra.
—Tranquil·la, marxo —fou la resposta del Minh Dung, i girà cua, apartant-se d’ella per no fer-la sentir incòmoda.
Perquè sabia que ella se’n sentia, el seu aspecte incomodava a tothom. Però quan l’havia vista asseguda a terra, tremolant, no havia dubtat a apropar-se per ajudar-la. Havia vist moltes vegades com la seva mare curava als seus veïns amb cants com el que havia utilitzat amb aquesta noia.
—No, espera —cridà la Júlia— com et dius?
En Minh Dung es girà i la mirà. Els seus ulls toparen i, durant uns segons, es quedaren mirant com si al seu voltant s’hagués fet el buit i només hi fossin ells dos. Apartà la mirada cap a terra, cercant una resposta a la seva pregunta, com si el seu nom no fos prou bo, alhora que notava una mena de remor sorda a l’estómac i li tremolava el pols. Sense adonar-se’n, el dit polze estava resseguint cada un dels altres dits, rememorant el tacte de la mà d’aquella noia que ara esperava una resposta.
—Minh Dung —contestà finalment. I girà cua de nou, diluint-se entre la gentada que omplia els vagons.
Fou com si s’hagués fos. La Júlia el buscà enmig d’aquell guirigall, però no hi hagué manera. No entenia què li havia passat, però no es podia treure del cap el seu tacte, ni la seva olor, ni aquells ulls que brillaven amb una lluïssor increïble. I desitjava tornar a sentir la seva veu.
Per megafonia s’anuncià la represa de la circulació. Potser encara podria arribar a temps a la cita. Va tornar a mirar si el veia, però res; potser l’endemà el trobaria. Tan bon punt el metro arribà a l’andana, feu una respiració profunda i arrencà a córrer.
De cop, el metro feu una aturada brusca entre ‘Plaça de Sants’ i ‘Sants Estació’. Durant uns segons, tots els passatgers aixecaren les cares dels mòbils i es miraren els uns als altres amb neguit. De seguida, per la megafonia s’anuncià: “Atenció: el tren estarà aturat uns minuts per una incidència a la via. Estem treballant per restablir la circulació. Disculpeu les molèsties.”
A la Júlia no li havia passat mai de quedar-se enmig de dues parades. La claustrofòbia i la por d’arribar tard feren que comencés a trobar-se malament: sentí calor, se li accelerà la respiració, l’estómac se li tensà i tot de pensaments terribles li vingueren al cap. S’assegué a terra i tancà els ulls.
Algú s’assegué al seu costat i li agafà la mà. No gosava obrir els ulls, tenia molta por. Només volia continuar així, gaudint de la suavitat d’aquella mà. Qui li agafava la mà havia començat a cantar. Cantava en una llengua desconeguda, però la melodia era deliciosa. Li arribà també una olor subtil, barreja d’oli d’oliva i camamilla. A poc a poc, s’anava calmant. Al seu cap, començà a fer-se una imatge de qui l’havia acompanyada: l’imaginava alt i de cabells castanys, ben mudat i de faccions dolces.
Obrí els ulls i s’estremí. Les faccions eren dolces, però estaven amagades rere un munt de cabells esvalotats i exageradament llargs. Anava mal vestit, amb roba gran i estripada. Ja l’havia vist abans. Era l’indigent que rondava sovint per l’estació de Sants. De cop, s’adonà que encara tenia la seva mà agafada i l’apartà tot d’una.
—Perdó, vull dir, gràcies, no volia molestar-lo —digué la Júlia, començant a aixecar-se del terra.
—Tranquil·la, marxo —fou la resposta del Minh Dung, i girà cua, apartant-se d’ella per no fer-la sentir incòmoda.
Perquè sabia que ella se’n sentia, el seu aspecte incomodava a tothom. Però quan l’havia vista asseguda a terra, tremolant, no havia dubtat a apropar-se per ajudar-la. Havia vist moltes vegades com la seva mare curava als seus veïns amb cants com el que havia utilitzat amb aquesta noia.
—No, espera —cridà la Júlia— com et dius?
En Minh Dung es girà i la mirà. Els seus ulls toparen i, durant uns segons, es quedaren mirant com si al seu voltant s’hagués fet el buit i només hi fossin ells dos. Apartà la mirada cap a terra, cercant una resposta a la seva pregunta, com si el seu nom no fos prou bo, alhora que notava una mena de remor sorda a l’estómac i li tremolava el pols. Sense adonar-se’n, el dit polze estava resseguint cada un dels altres dits, rememorant el tacte de la mà d’aquella noia que ara esperava una resposta.
—Minh Dung —contestà finalment. I girà cua de nou, diluint-se entre la gentada que omplia els vagons.
Fou com si s’hagués fos. La Júlia el buscà enmig d’aquell guirigall, però no hi hagué manera. No entenia què li havia passat, però no es podia treure del cap el seu tacte, ni la seva olor, ni aquells ulls que brillaven amb una lluïssor increïble. I desitjava tornar a sentir la seva veu.
Per megafonia s’anuncià la represa de la circulació. Potser encara podria arribar a temps a la cita. Va tornar a mirar si el veia, però res; potser l’endemà el trobaria. Tan bon punt el metro arribà a l’andana, feu una respiració profunda i arrencà a córrer.