Autor/a
Mon2012
Categoria
Relat lliure
Retard de cinc minuts
La Laia feia tard. El panell de la parada indicava que el bus arribaria en tres minuts, però a Barcelona els tres minuts són una hipòtesi optimista. Va consultar el mòbil: tres trucades perdudes de la seva mare i un missatge del cap amb un “Parlem quan arribis” que no prometia res de bo.
Quan finalment l’autobús de TMB va aparèixer, pesat i articulat, la cua a la porta ja era densa. Va validar la T-mobilitat amb un gest mecànic i es va obrir pas fins al mig del vehicle. L’aire condicionat funcionava a mig gas i les finestres estaven entelades per una barreja d’humitat i respiracions cansades.
Era dilluns. Això es notava en la manera com la gent s’aguantava a les barres, com si no es fiés ni del terra ni del futur immediat. Davant seu, un noi escoltava música massa alta; a la dreta, una dona repassava uns apunts amb concentració feroç. Tothom estava en trànsit cap a alguna cosa urgent.
El bus va quedar atrapat a la Gran Via. Un motorista va zigzaguejar entre carrils. El conductor va anunciar per megafonia una incidència de trànsit i va demanar disculpes amb un to professional, gairebé neutre. Ningú va protestar. A la ciutat, el retard és una forma discreta de comunitat.
La Laia va aprofitar l’aturada per trucar a la seva mare.
—Només volia saber si vindràs diumenge —va dir la veu a l’altra banda, menys severa del que temia.
—Sí. Vindré —va respondre, mirant el reflex del seu rostre a la finestra.
El cap no era l’únic motiu del seu neguit. Feia mesos que ajornava decisions: mudar-se, acceptar aquella oferta a Girona, començar de nou. El trajecte diari en autobús s’havia convertit en una frontera invisible entre el que feia i el que volia fer.
El trànsit es va desbloquejar amb una lentitud gairebé teatral. El bus va reprendre la marxa i, una parada més endavant, el noi de la música massa alta va cedir el seient a una senyora gran que acabava de pujar. El gest va ser petit, però va trencar l’hermetisme del vehicle. Durant uns segons, els passatgers es van mirar amb una certa complicitat.
Quan va arribar a la seva parada, la Laia ja no feia tanta pressa. Va baixar i, abans que les portes es tanquessin, va tornar a mirar l’interior del bus: la barreja d’estranys, l’olor de pluja imminent, la ciutat comprimida en un rectangle groc i vermell.
Va decidir enviar un missatge: “Accepto l’oferta. Comencem al setembre”.
L’autobús va arrencar de nou, indiferent i necessari. La ciutat continuava en moviment, i ella també. De vegades, cinc minuts de retard són exactament el temps que cal per avançar.
Quan finalment l’autobús de TMB va aparèixer, pesat i articulat, la cua a la porta ja era densa. Va validar la T-mobilitat amb un gest mecànic i es va obrir pas fins al mig del vehicle. L’aire condicionat funcionava a mig gas i les finestres estaven entelades per una barreja d’humitat i respiracions cansades.
Era dilluns. Això es notava en la manera com la gent s’aguantava a les barres, com si no es fiés ni del terra ni del futur immediat. Davant seu, un noi escoltava música massa alta; a la dreta, una dona repassava uns apunts amb concentració feroç. Tothom estava en trànsit cap a alguna cosa urgent.
El bus va quedar atrapat a la Gran Via. Un motorista va zigzaguejar entre carrils. El conductor va anunciar per megafonia una incidència de trànsit i va demanar disculpes amb un to professional, gairebé neutre. Ningú va protestar. A la ciutat, el retard és una forma discreta de comunitat.
La Laia va aprofitar l’aturada per trucar a la seva mare.
—Només volia saber si vindràs diumenge —va dir la veu a l’altra banda, menys severa del que temia.
—Sí. Vindré —va respondre, mirant el reflex del seu rostre a la finestra.
El cap no era l’únic motiu del seu neguit. Feia mesos que ajornava decisions: mudar-se, acceptar aquella oferta a Girona, començar de nou. El trajecte diari en autobús s’havia convertit en una frontera invisible entre el que feia i el que volia fer.
El trànsit es va desbloquejar amb una lentitud gairebé teatral. El bus va reprendre la marxa i, una parada més endavant, el noi de la música massa alta va cedir el seient a una senyora gran que acabava de pujar. El gest va ser petit, però va trencar l’hermetisme del vehicle. Durant uns segons, els passatgers es van mirar amb una certa complicitat.
Quan va arribar a la seva parada, la Laia ja no feia tanta pressa. Va baixar i, abans que les portes es tanquessin, va tornar a mirar l’interior del bus: la barreja d’estranys, l’olor de pluja imminent, la ciutat comprimida en un rectangle groc i vermell.
Va decidir enviar un missatge: “Accepto l’oferta. Comencem al setembre”.
L’autobús va arrencar de nou, indiferent i necessari. La ciutat continuava en moviment, i ella també. De vegades, cinc minuts de retard són exactament el temps que cal per avançar.