Retard vital

Era un vespre d’un dimecres ventós. Els arbres de la ciutat s’abraonaven l’un contra l’altre, en una dansa macabra i perillosa. En Juli esperava com cada dia entre setmana, el seu bus, l’V3, que el duria ràpidament cap a casa, just a temps per sopar. A aquelles hores el trànsit era escàs ja, i la gran majoria de parades eren buides, així que el trajecte seria especialment breu. La pantalla lluminosa carabassa de la marquesina, anunciava que només quedaven 3 minuts. En Juli ja anava preparant el mòbil per pagar ràpidament el trajecte amb la T-Mobilitat. No li agradava fer esperar a la gent que tenia al darrere per validar el viatge. Tanmateix, aquell dimecres, no hi havia ningú més a la parada. Però ell era un home de costums. El vent seguia bufant amb força. La marquesina trontollava a cada embat del vent. Els cabells llargs d’en Juli volaven desendreçats, fent-lo semblar més despentinat del que ja anava. Poc importava això amb aquella ventada incessant. Els 3 minuts d’espera, s’havien convertit en 5. Què estava passant? Els estralls causats pel vent estaven retardant el bus? Alguna branca havia interromput el recorregut del V3? Començava a posar-se neguitós. Tenia gana. Havia estat un dia especialment dur a l’oficina. Volia arribar a casa el més aviat possible. Però els astres no estaven alineats a favor seu aquell dia. Ara ja eren 10 minuts d’espera. I tres cops de vent després, ja n’eren 15. Hauria d’acabar anant a agafar el metro i fer un trajecte que li suposaria trigar 30 minuts més? S’ho va rumiar una estona, i finalment va decidir dirigir-se a la parada de metro més propera, la de Maria Cristina, de la Línia 3, la verda. Però de cop i volta, quan només havia caminat uns pocs metres, es va produir una fortíssima ratxa de vent. Primerament un eixordador cruixit del que semblava un arbre. I seguidament, la caiguda implacable d’un plataner enorme, que semblava portar anys en aquell emplaçament. La marquesina, on feia 30 segons que estava esperant l’autobús, va quedar completament esclafada i esmicolada per l’arbre. En Juli es va quedar glaçat, palplantat davant d’aquella escena dantesca, sense poder reaccionar. Però aquell retard inesperat, i la seva decisió d’anar a agafar el metro, li havien salvat la vida per un instant. Miraculosament. Va arribar a casa més tard de l’habitual. Però hi va arribar...