Autor/a
Dalia
Categoria
Relat lliure
Secrets que pugen a Montjuïc
El funicular de Montjuïc és una de les coses de Barcelona que nosaltres, els barcelonins sent sincers, quasi mai no agafem, bé, sincerament, mai. Sempre he pensat que era cosa de turistes, de gent que ve de fora amb els ulls igual d’oberts que la boca i el mòbil preparat, ja pegat a la cara. Per això, quan el meu avi de noranta-un anys, bastó de castanyer, boina grisa i barceloní d’arrel, em va dir que volia agafar-lo aquell diumenge de juny, vaig pensar que li havia agafat alguna mena de nostàlgia tardana o poder que el bastó de castanyer que sempre portava sobre li havia començat a donar males idees.
—Avi, podem anar amb taxi —li vaig dir.
—No —va respondre ell, amb aquella rotunditat suau però segura.
Vam pujar al funicular a l'estació de Paral·lel. L'avi es va asseure mirant cap enrere, cap a la ciutat que s'anava allunyant i que podíem veure com es pintava en el cel un ventall de teulades, terrasses i grues.
Jo el mirava a ell en comptes de mirar el paisatge. Hi havia alguna cosa en la seva expressió que no reconeixia, una tendresa antiga que no sabia on posar, mai l’havia vist aquesta expressió.
—La primera vegada que vaig agafar aquest funicular —va dir ell, sense que jo li hagués preguntat res— tenia disset anys; era l’estiu del 1951. Vam venir amb la meva mare, per veure l'exposició de roses al jardí, encara que jo no vaig prestar ni una mínima atenció a aquelles roses.
Vaig esperar. Conec el meu avi: quan fa aquella pausa, sempre hi ha alguna cosa a l'altra banda, alguna cosa que no t’hi esperes, alguna cosa que...
—Hi havia una noia —va continuar—. S'anomenava Èlia. Tenia els cabells molt rossos quasi del color de la neu, i un somriure, mare meva aquell somriure, era el somriure més bonic que hi havia vist, plé d'alegria, t’alegrava l’ànima, et produïa una calor tendra inexplicable dins del pit.
Aquell dia d’estiu vàrem baixar junts al funicular, i després d’una llaga conversa de somnis i relats, quan el sol ja s’amagava i el fred començava a calar els ossos, ella, em va agafar la mà, una mà que a dia d’avui encara sento, una mà que m'aferrava fort perquè deia que li feia por la baixada. Però dins meu jo sabia la veritat, sabia que no li feia por i ho vaig saber en el moment que em va agafar.
El funicular va arribar a dalt. La ciutat, immensa i lluminosa, s'estenia als nostres peus, però jo no la veia, només podia veure al meu avi en els seus disset anys, en un funicular com aquell, amb una mà que no era la meva.
—Qui era la Èlia? —vaig preguntar en veu baixa.
—Ningú que tu coneguis —va respondre ell—. Ens vam perdre de vista quan vaig haver d'anar a fer el servei militar. Però mai no he oblidat aquella càlida mà.
Vam caminar per Montjuïc en silenci. Jo pensava en totes les històries que es deuen viure als llocs més comuns, i que agafem amb pressa i sense mirar. Com en aquest funicular, que jo havia ignorat tota la vida, guardava un dels mil secrets. En com els transports no només porten cossos d'un lloc a l'altre sinó que, de vegades, transporten alguna cosa més difícil de posar nom.
Al cap d'una estona, l'avi va afegir:
—La teva àvia tampoc no li feia por res. Per això ens vam entendre tan bé.
Vaig agafar-li la mà la seva càlida i gegant mà. Vam continuar caminant, i vaig pensar que potser no calia entendre-ho tot. Que de vegades n'hi ha prou amb caminar al costat d'algú i deixar que les seves històries et facin companyia sense demanar-n'hi res més.
—Avi, podem anar amb taxi —li vaig dir.
—No —va respondre ell, amb aquella rotunditat suau però segura.
Vam pujar al funicular a l'estació de Paral·lel. L'avi es va asseure mirant cap enrere, cap a la ciutat que s'anava allunyant i que podíem veure com es pintava en el cel un ventall de teulades, terrasses i grues.
Jo el mirava a ell en comptes de mirar el paisatge. Hi havia alguna cosa en la seva expressió que no reconeixia, una tendresa antiga que no sabia on posar, mai l’havia vist aquesta expressió.
—La primera vegada que vaig agafar aquest funicular —va dir ell, sense que jo li hagués preguntat res— tenia disset anys; era l’estiu del 1951. Vam venir amb la meva mare, per veure l'exposició de roses al jardí, encara que jo no vaig prestar ni una mínima atenció a aquelles roses.
Vaig esperar. Conec el meu avi: quan fa aquella pausa, sempre hi ha alguna cosa a l'altra banda, alguna cosa que no t’hi esperes, alguna cosa que...
—Hi havia una noia —va continuar—. S'anomenava Èlia. Tenia els cabells molt rossos quasi del color de la neu, i un somriure, mare meva aquell somriure, era el somriure més bonic que hi havia vist, plé d'alegria, t’alegrava l’ànima, et produïa una calor tendra inexplicable dins del pit.
Aquell dia d’estiu vàrem baixar junts al funicular, i després d’una llaga conversa de somnis i relats, quan el sol ja s’amagava i el fred començava a calar els ossos, ella, em va agafar la mà, una mà que a dia d’avui encara sento, una mà que m'aferrava fort perquè deia que li feia por la baixada. Però dins meu jo sabia la veritat, sabia que no li feia por i ho vaig saber en el moment que em va agafar.
El funicular va arribar a dalt. La ciutat, immensa i lluminosa, s'estenia als nostres peus, però jo no la veia, només podia veure al meu avi en els seus disset anys, en un funicular com aquell, amb una mà que no era la meva.
—Qui era la Èlia? —vaig preguntar en veu baixa.
—Ningú que tu coneguis —va respondre ell—. Ens vam perdre de vista quan vaig haver d'anar a fer el servei militar. Però mai no he oblidat aquella càlida mà.
Vam caminar per Montjuïc en silenci. Jo pensava en totes les històries que es deuen viure als llocs més comuns, i que agafem amb pressa i sense mirar. Com en aquest funicular, que jo havia ignorat tota la vida, guardava un dels mil secrets. En com els transports no només porten cossos d'un lloc a l'altre sinó que, de vegades, transporten alguna cosa més difícil de posar nom.
Al cap d'una estona, l'avi va afegir:
—La teva àvia tampoc no li feia por res. Per això ens vam entendre tan bé.
Vaig agafar-li la mà la seva càlida i gegant mà. Vam continuar caminant, i vaig pensar que potser no calia entendre-ho tot. Que de vegades n'hi ha prou amb caminar al costat d'algú i deixar que les seves històries et facin companyia sense demanar-n'hi res més.