SINCERAMENT

Sí. Ho tinc decidit, aquest any es el darrer. Ara vaig a trobar-la. Hem quedat a l’andana de l’estació de Diagonal de la línia cinc, per fer transbord a la tres fins a Liceu. Hagués pogut acompanyar-la al seu encàrrec, però he volgut tenir un parell d’horetes més per pensar. Sí, pensar com dir-li que no, que això hem d’aturar-ho. Cada any la mateixa despesa. L’aniversari el podem celebrar de moltes altres maneres. Vaja, —Pròxima estació...... Sagrada...Família. — Ai la família! Família, parella, fills, tot s’ha de cuidar, mimar fins i tot. Però, sis-cents euros en un sol esdeveniment es massa. La de coses que es poden fer amb aquests diners. Ho tinc claríssim, un massatge relaxant a quatre mans, un menú degustació (màxim una estrella) i una obra de teatre “normal”. Tot això podríem fer pel mateix preu. Ostres! Ja hi som a Diagonal, ja la veig. Em passo de llarg carai! Ella esta al mig i jo en el primer vagó. Cap problema unes passes enrere i ja esta. Allà hi es, filtrant a cada passatger amb la mirada a veure si estic en aquest tren, fins que ens trobem les mirades. Només m’ha vist li ha aparegut aquell somriure que li surt de natural. Com la Julia Roberts, d’orella a orella, però sense tanta boca. Ideal, únic i que no perd sota cap concepte, en els bons i en els mals moments, sempre ferma. I que ben arreglada que va. Com li he de dir a aquesta meravella de persona que l’opera no m’ha agradat mai, que no m’adormo gràcies a les pessigadetes al braç que em va fent. Amb un ull posat a l’escenari i l’altre en mi, però gaudint de la música al màxim. Doncs per això mateix, fora dubtes, quan la veig tant feliç i em proposa la propera funció que ja te pensada per l’any que ve, sincerament, no puc fer res més que dir-li que sí.