Sofia

Un matí clar de 1976, després d’anys d’espera i obres interminables, la nova estació de San Ildefonso de la línia cinc va obrir finalment les portes. Davant de l’entrada hi havia un home gran, amb l’abric gastat i la mirada inquieta. Esperava amb una emoció continguda que li tremolava a les mans.

Aquell dia tornaria a veure la Sofia.

Va comprar un bitllet d’anada i va baixar cap a l’andana. Quan el metro va aparèixer des de la foscor del túnel amb un grinyol metàl·lic, hi va pujar sense pensar-s’ho. Es va asseure prop de la finestra. Alguns passatgers el miraven de cua d’ull i xiuxiuejaven entre ells, però ell no els va fer cas. Només pensava en ella.

El tren es va posar en marxa cap a Barcelona.

El temps semblava dilatar-se dins del vagó. Els minuts avançaven amb una lentitud estranya, com si el món hagués decidit alentir el pas. Feia dues nits que gairebé no dormia i, finalment, el cansament el va vèncer.

Quan va tancar els ulls, la va veure.

Duia un vestit blanc lleuger, esquitxat de petites flors. Els cabells daurats li dansaven amb el vent i els seus ulls blaus, clars com el cel després de la pluja, el miraven amb aquella dolçor que ell coneixia tan bé. Caminaven junts per la vora del mar, amb les mans entrellaçades, mentre les onades s’esmicolaven suaument a la sorra.

El sotragueig del vagó el va despertar de cop.

Només quedaven cinc parades.

Un fred profund li va recórrer els ossos i l’estómac li va grunyir. En girar el cap va descobrir, al seient del costat, un ram de tulipes vermelles. Les preferides de la Sofia.

No recordava haver-les comprat.

Quan va tornar a mirar al seu voltant, el vagó era buit.

El metro, mentrestant, havia sortit a la superfície. Avançava lentament entre els edificis del carrer Rosselló, el mateix carrer on, molts anys enrere, els seus camins s’havien creuat per primera vegada. Darrere algunes finestres, nens entusiasmats saludaven el tren al seu pas, i el sol de migdia escalfava l’aire amb una llum tranquil·la.

A poc a poc, tot va començar a canviar.

Els seients gastats es van tornar amples i vermells com vellut antic. El soroll aspre de les vies es va fondre en un murmuri suau. Davant seu, un vell tocadiscs girava lentament i omplia el vagó amb una melodia inconfusible: el Bolero de Ravel, la música que la Sofia sempre volia escoltar.

Quan el tren va travessar el passeig de Gràcia a l’altura de la Diagonal, el cor li va començar a bategar amb una força nova, gairebé dolorosa. Les mans li tremolaven.

Llavors la va veure.

Als peus de la Sagrada Família s’alçava una estació resplendent, feta de marbre blanc i grans vidrieres modernistes que tenyien la llum de colors. A l’andana només hi havia una figura esperant.

Era ella.

El tren es va aturar amb una calma solemne. L’home va baixar amb el ram de tulipes entre les mans. Les llàgrimes li entelaven la mirada.

La Sofia somreia.

Sense dir cap paraula, li va agafar la mà amb aquella serenor que només concedeix l’amor que no s’acaba mai. Junts van pujar al tren daurat.

Un xiulet llarg va travessar l’aire.

I mentre Barcelona s’anava fent petita sota seu, el tren es va enlairar lentament cap al cel clar, iniciant un viatge infinit del qual —per primera vegada en molts anys— ja no tenien pressa de tornar.