Sota la ciutat (Nicole)

-Havia passat molt de temps des que tot va començar. Alguns ja no recordaven com era la
vida abans. Altres, els més joves, només coneixien aquell lloc fosc i ple de soroll. El metro
era casa seva.
Al principi, només era un lloc de pas. La gent baixava, esperava uns minuts i marxava. Però
amb els anys, tot va canviar. A fora, la ciutat es va tornar difícil: massa presses, massa
problemes, massa portes tancades. Sense adonar-se’n, alguns van començar a quedar-se
sota terra.
Els més grans explicaven històries del passat. Parlaven del sol, del mar i dels carrers plens
de vida. Però cada cop costava més creure’ls. Per als altres, el món real era aquell: els
túnels, els trens que arribaven i marxaven, i les estacions plenes de cares desconegudes.
No tothom sabia per què s’havien quedat. Alguns deien que havia estat per necessitat.
Altres, per casualitat. També hi havia qui pensava que simplement no havien tingut cap altra
opció. Però tots coincidien en una cosa: allà baix, almenys, no estaven sols.
Amb el temps, es van organitzar. Compartien menjar, espais i històries. No eren iguals,
venien de llocs diferents, però es van ajudar. Poc a poc, aquell lloc fred es va convertir en
una mena de llar.
De vegades, algú pujava a la superfície. Ho feien de nit, quan tot estava més tranquil. Volien
recordar com era sentir l’aire fresc o veure el cel. Però sempre tornaven. A dalt, ja no se
sentien part de res.
El problema va arribar quan cada cop hi havia més gent. El metro es va omplir. Les
estacions, abans silencioses, es van convertir en llocs plens de vida... i també de dificultats.
No hi havia espai per a tothom.
Van començar a parlar de marxar. Alguns volien buscar altres llocs: potser el tramvia, potser
els autobusos abandonats. Altres no volien deixar el que, amb tant d’esforç, havien
construït.
Al final, uns quants van decidir anar-se’n. No sabien què trobarien, però tenien esperança.
Els altres es van quedar, mirant com marxaven, amb por i també amb un punt d’il·lusió.
Perquè, en el fons, tots sabien que la història no s’acabava allà.
La roda tornava a començar.