Autor/a
PUBLI CORNELI
Categoria
Relat lliure
SOTA TERRA
La Mirta sortia de casa pels matins i agafava la línia 4 de metro a l’estació de Via Júlia. De vegades omplia els seus buits existencials allà on podia sentir-se envoltada de gent. La Mirta buscava somriures. Quan viatjava en metro es comunicava amb la resta de viatgers mitjançant els somriures. Ara amb un nen que la mirava, desprès amb un noi a qui veia repassar els seus apunts abans de l’examen, potser amb un avi que intentava aclarir-se amb el seu mòbil nou, o amb algú que viatjava amb el seu gos. I és que la ciutat és ritme trepidant però també és rutina. Dia rere dia, solia trobar-se amb les mateixes cares i sentia pau al veure’s envoltada de gent a qui semblava que ja coneixia.
Ella imaginava que hi hauria gent que la prendria per rareta, però era una impressió que havia après a ignorar i es centrava exclusivament en l’obtenció de somriures i mirades amables.
Un matí de juny una dona va asseure’s al seu costat. Era una mica més gran que ella i vestia un aclaparador vestit estampat amb flors de colors estridents.
— Hola, com et dius? —Va preguntar la desconeguda.
— Hola —Va respondre la Mirta una mica desconcertada, tot i l’ampli somriure d’aquella desconeguda. — Qui ets? — li va preguntar.
— Em dic Marta. Fa dies que et veig per aquí i m’he fixat que baixes sempre al final de la línia i que tornes a començar. Bé, jo faig el mateix, per això que t’ho dic. Suposo que a tu tampoc et funciona l’aire... o potser és que no en tens d’aire. Noia amb el preu d’electricitat jo és que no el vull ni posar! Prefereixo agafar-me el llibre i llegir-lo aquí al metro perquè l’aire condicionat no em falti.
La Marta ja feia dies que observava la Mirta; com somreia i mirava amb ulls sol·licitants la resta de viatgers que l’envoltaven. De vegades s’adonava que alguns li dedicaven somriures forçats i apartaven ràpidament la mirada per observar el plànol de la xarxa de metro. Sovint alguna dona gran s’asseia al seu costat i li parlava. La Marta però, s’adonava que aquella desconeguda es relaxava quan la dona acabava el seu recorregut i baixava del tren. Aquella dona li cridava l’atenció i l’omplia de tendresa.
Tot i l’amabilitat de la Marta, la Mirta no s’entenia prou bé amb les situacions inesperades i per uns instants va sentir l’impuls d’abandonar aquell vagó. Això no obstant, potser no fora tan greu viatjar en companyia. Aquella dona del vestit estrident era alegre i simpàtica. Probablement, va pensar, era millor situació que envoltar-se exclusivament de desconeguts.
La Mirta i la Marta doncs, començaren d’aquesta manera a establir petites rutines i a teixir sota terra la seva particular amistat. Ambdues havien ajustat els seus horaris a fi de trobar-se per les tardes. Quan la Mirta començava a tenir fred es baixava de nou a Via Júlia i se’n anava cap a casa contenta d’haver compartit aquell tros de vida amb la Marta. De vegades la Marta es quedava una estona més i llegia un capítol extra del seu llibre. Cap al tard, es baixava a Poblenou i tornava cap a casa.
I així les coses que la vida passa i transcorre per on mai es preveu. La Marta un bon dia va deixar de viatjar perquè va trobar un bon home amb qui no havia de patir pel preu de l’electricitat. Per la seva banda, la Mirta va continuar molt de temps viatjant en metro a la caça de somriures. Ara però, s’havia acostumat a portar un llibre sota el braç; llegir entre estacions quan ja tenia les cares massa vistes també era una bona forma d’omplir buits existencials.
Ella imaginava que hi hauria gent que la prendria per rareta, però era una impressió que havia après a ignorar i es centrava exclusivament en l’obtenció de somriures i mirades amables.
Un matí de juny una dona va asseure’s al seu costat. Era una mica més gran que ella i vestia un aclaparador vestit estampat amb flors de colors estridents.
— Hola, com et dius? —Va preguntar la desconeguda.
— Hola —Va respondre la Mirta una mica desconcertada, tot i l’ampli somriure d’aquella desconeguda. — Qui ets? — li va preguntar.
— Em dic Marta. Fa dies que et veig per aquí i m’he fixat que baixes sempre al final de la línia i que tornes a començar. Bé, jo faig el mateix, per això que t’ho dic. Suposo que a tu tampoc et funciona l’aire... o potser és que no en tens d’aire. Noia amb el preu d’electricitat jo és que no el vull ni posar! Prefereixo agafar-me el llibre i llegir-lo aquí al metro perquè l’aire condicionat no em falti.
La Marta ja feia dies que observava la Mirta; com somreia i mirava amb ulls sol·licitants la resta de viatgers que l’envoltaven. De vegades s’adonava que alguns li dedicaven somriures forçats i apartaven ràpidament la mirada per observar el plànol de la xarxa de metro. Sovint alguna dona gran s’asseia al seu costat i li parlava. La Marta però, s’adonava que aquella desconeguda es relaxava quan la dona acabava el seu recorregut i baixava del tren. Aquella dona li cridava l’atenció i l’omplia de tendresa.
Tot i l’amabilitat de la Marta, la Mirta no s’entenia prou bé amb les situacions inesperades i per uns instants va sentir l’impuls d’abandonar aquell vagó. Això no obstant, potser no fora tan greu viatjar en companyia. Aquella dona del vestit estrident era alegre i simpàtica. Probablement, va pensar, era millor situació que envoltar-se exclusivament de desconeguts.
La Mirta i la Marta doncs, començaren d’aquesta manera a establir petites rutines i a teixir sota terra la seva particular amistat. Ambdues havien ajustat els seus horaris a fi de trobar-se per les tardes. Quan la Mirta començava a tenir fred es baixava de nou a Via Júlia i se’n anava cap a casa contenta d’haver compartit aquell tros de vida amb la Marta. De vegades la Marta es quedava una estona més i llegia un capítol extra del seu llibre. Cap al tard, es baixava a Poblenou i tornava cap a casa.
I així les coses que la vida passa i transcorre per on mai es preveu. La Marta un bon dia va deixar de viatjar perquè va trobar un bon home amb qui no havia de patir pel preu de l’electricitat. Per la seva banda, la Mirta va continuar molt de temps viatjant en metro a la caça de somriures. Ara però, s’havia acostumat a portar un llibre sota el braç; llegir entre estacions quan ja tenia les cares massa vistes també era una bona forma d’omplir buits existencials.