Talps de ciutat

És curiós com associem cançons a moments de vida, a etapes.
Cançons que, per algun motiu, siguin antigues o actuals, ens recorden una etapa vital que percebem llunyana.

La música és vida, diuen.
És, dels cinc sentits, aquell sense el qual menys persones podrien viure…
I, de fet, m’hi incloc.

Sobretot en aquests desplaçaments on l’espai-temps entre el punt A i el punt B és crucial per a la desconnexió de la ment, l’execució quasi robòtica dels moviments, dels transbords entre línia i línia del metro. Tenir la banda sonora perfecta gairebé es converteix en un requisit essencial per fer del viatge un èxit, ens agradi o no la destinació final.

A vegades, m’agradaria fer el viatge de principi a final de la línia.
Estirar al màxim aquest espai on reflexiono, o no penso; deixo la ment en blanc, gaudeixo d’un moment de falsa pau on comparteixo espai amb mi mateixa (i trenta persones més) que tenen el seu propi espai de desconnexió,
de reflexió,
de no voler arribar al destí,
d’arribar massa d’hora
o massa tard.

Es podria considerar un ritual, podríem dir, fins i tot sagrat,
on el món subterrani sembla endur-nos a una dimensió paral·lela,
on tot s’alenteix,
i on cada tres minuts pots canviar de decisió, de via i de sentit. Potser també de vida?

Però és un espai compartit. De silenci (la gran majoria de vegades). Un parèntesi que dedico principalment a l’observació. Com si fos Darwin. I, de cop, sento que conec a qui m’envolta. I a qui de vegades inclús, em trono a trobar l’endemà.

‘Sonder’ li diuen els anglesos. Segons Cambridge, aquella intensa sensació d’adonar-se que cada persona que veus té la seva pròpia història de vida, en la que ella és protagonista. Persones amb problemes, somnis, aspiracions, obligacions i una banda sonora pròpia.

I, quan menys t’ho esperes,
ja baixes a la següent parada,
i inconscientment recites la veu del megàfon,
i prems el botó per obrir les portes o estirar les palanques barroques dels vagons més antics de l’L4,
i t’alliberes del vagó com un regal enverinat que t’obliga a enfrontar-te a la realitat del teu dia, sigui la que sigui. I s’acaba el moment del metro.

I en aquest moment sempre penso quant m’agradaria passar-me de parada. Però baixo.