Autor/a
gersio
Categoria
Relat lliure
tota bona intenció té càstig
Aquell matí estava especialment tranquil. No era habitual, així que vaig fer una cosa que només faig quan el món sembla menys hostil del normal: vaig treure la cancel·lació de soroll. Volia escoltar el que passava al meu voltant. Mala idea, sovint.
Normalment. La gent, en general, em generava ansietat. Fins al punt d'haver de baixar del metro en un punt del trajecte. Una parada tècnica. “Pit stop”, pujava, aire, baixava.
Quan tens TEA, el transport públic no és exactament el teu parc d'atraccions favorit.
En l'autobús E, cap a Sagrera, vaig anar llegint. La Botiga, de Stephen King. Aquest era el truc. Música i lectura, multitasca. Saturar el cervell perquè no tingui temps de sabotejar-te.
En arribar a Sagrera, hi havia més gent del normal. La qual cosa ja és a dir. Em vaig ficar en el vagó L5. A pressió. Com una llauna de sardines amb ansietat. Tothom al seu rotllo.
Al meu costat, un tipus amb cara de “no t'interessa mirar-me molt”. Ni de reüll. Li va sonar el telèfon.
—Digui? —va dir amb un to que no convidava precisament a la conversa. Silenci.
—No em fotis… com que no vol?
Un altre silenci. El tipus estrenyia la barra del vagó amb tanta força que els artells se li van posar blancs.
—Li has donat?
Pausa.
Alguna cosa no anava bé.
—Mira, això és cosa meva. Aquesta filla de puta s'assabentarà. Quan arribi, li donaré el seu. A mi no em toreja ni Déu. Vaig projectar al meu cap un toll de sang, cops, morats, crits... Maleïda visió espacial.
Ningú semblava adonar-se'n. O pitjor. Ningú volia adonar-se'n.
—En deu minuts arribo jo i no li quedaran més ganes de tornar-ho a fer. Sempre és la mateixa…
Ho deia amb un menyspreu que se't ficava sota la pell. Se'm van estarrufar els pèls. I aquí va venir el dilema. Què feia? Si avisava, se m'escapava. Des del vagó, no hi havia cobertura.
I el tipus tenia pinta de ser… complicat.
Arribem a Verdaguer. Es va baixar.
I vaig prendre la decisió que prendria qualsevol: Deixar-ho estar. Fer com que no hagués sentit res.
…
Doncs no. El vaig seguir.
L4 fins a Barceloneta. Li vaig deixar distància. Dissimulant com si fos un tiu interessant, amb motxilla que passeja i no com un assetjador amb TEA que no pestanyeja ni respira, i sembla que porta un pal lligat a l'esquena. Tenia clar que si m'enxampava el meu defensa anava a ser, bàsicament, desmaiar-me.
Vaig telefonar al 112. Em van dir que no intervingués. La policia venia de camí. Bon consell que no vaig seguir.
Mentrestant, va donar voltes i va entrar en un portal.
Em vaig acostar darrere.
—A veure, quin cony et passa? Faràs el que jo digui.
Cop sec. Al meu cap ja tenia el guió d'un capítol de "Crims" en el qual havia arribat el moment del meu sacrifici.
Vaig entrar cridant:
—Deixa-la, maltractador! La policia està arribant!
Silenci.
De l'incòmode.
La imatge:
Allí estava ella, la víctima, la maltractada, una polidora industrial de 120 kg, gris i negra. Amb els seus anys, però tenia el seu encant. No sé si per a perdre la vida per ella, però ho tenia. Els dos operaris portaven uniforme de feina subjectaven la part posterior. Per la seva part "el maltractador" empenyia per davant. Enmig d'un replà de marbre immens.
Em van mirar.
Aquesta mescla de sorpresa i “aquest d'on ha sortit?”.
Vaig intentar explicar-me. Mal. Molt malament.
Entre els nervis, els tics i la situació… no sé qui ho va passar pitjor.
Ells.
La policia.
O jo.
Perquè hi ha una llei universal que mai falla:
Tota bona intenció…
Té el seu càstig.
Normalment. La gent, en general, em generava ansietat. Fins al punt d'haver de baixar del metro en un punt del trajecte. Una parada tècnica. “Pit stop”, pujava, aire, baixava.
Quan tens TEA, el transport públic no és exactament el teu parc d'atraccions favorit.
En l'autobús E, cap a Sagrera, vaig anar llegint. La Botiga, de Stephen King. Aquest era el truc. Música i lectura, multitasca. Saturar el cervell perquè no tingui temps de sabotejar-te.
En arribar a Sagrera, hi havia més gent del normal. La qual cosa ja és a dir. Em vaig ficar en el vagó L5. A pressió. Com una llauna de sardines amb ansietat. Tothom al seu rotllo.
Al meu costat, un tipus amb cara de “no t'interessa mirar-me molt”. Ni de reüll. Li va sonar el telèfon.
—Digui? —va dir amb un to que no convidava precisament a la conversa. Silenci.
—No em fotis… com que no vol?
Un altre silenci. El tipus estrenyia la barra del vagó amb tanta força que els artells se li van posar blancs.
—Li has donat?
Pausa.
Alguna cosa no anava bé.
—Mira, això és cosa meva. Aquesta filla de puta s'assabentarà. Quan arribi, li donaré el seu. A mi no em toreja ni Déu. Vaig projectar al meu cap un toll de sang, cops, morats, crits... Maleïda visió espacial.
Ningú semblava adonar-se'n. O pitjor. Ningú volia adonar-se'n.
—En deu minuts arribo jo i no li quedaran més ganes de tornar-ho a fer. Sempre és la mateixa…
Ho deia amb un menyspreu que se't ficava sota la pell. Se'm van estarrufar els pèls. I aquí va venir el dilema. Què feia? Si avisava, se m'escapava. Des del vagó, no hi havia cobertura.
I el tipus tenia pinta de ser… complicat.
Arribem a Verdaguer. Es va baixar.
I vaig prendre la decisió que prendria qualsevol: Deixar-ho estar. Fer com que no hagués sentit res.
…
Doncs no. El vaig seguir.
L4 fins a Barceloneta. Li vaig deixar distància. Dissimulant com si fos un tiu interessant, amb motxilla que passeja i no com un assetjador amb TEA que no pestanyeja ni respira, i sembla que porta un pal lligat a l'esquena. Tenia clar que si m'enxampava el meu defensa anava a ser, bàsicament, desmaiar-me.
Vaig telefonar al 112. Em van dir que no intervingués. La policia venia de camí. Bon consell que no vaig seguir.
Mentrestant, va donar voltes i va entrar en un portal.
Em vaig acostar darrere.
—A veure, quin cony et passa? Faràs el que jo digui.
Cop sec. Al meu cap ja tenia el guió d'un capítol de "Crims" en el qual havia arribat el moment del meu sacrifici.
Vaig entrar cridant:
—Deixa-la, maltractador! La policia està arribant!
Silenci.
De l'incòmode.
La imatge:
Allí estava ella, la víctima, la maltractada, una polidora industrial de 120 kg, gris i negra. Amb els seus anys, però tenia el seu encant. No sé si per a perdre la vida per ella, però ho tenia. Els dos operaris portaven uniforme de feina subjectaven la part posterior. Per la seva part "el maltractador" empenyia per davant. Enmig d'un replà de marbre immens.
Em van mirar.
Aquesta mescla de sorpresa i “aquest d'on ha sortit?”.
Vaig intentar explicar-me. Mal. Molt malament.
Entre els nervis, els tics i la situació… no sé qui ho va passar pitjor.
Ells.
La policia.
O jo.
Perquè hi ha una llei universal que mai falla:
Tota bona intenció…
Té el seu càstig.