TOTA UNA VIDA

Si ella era la princesa de casa seva, el metro devia ser el seu carruatge. Cavalls de metall i ferro, amb un soroll mecànic i velocitat constant.
I s'imaginava, en tancar els ulls, com la duien d'una banda a l'altra de la ciutat de Barcelona; que tothom girava el cap en passar ella i saludava a través de la finestra, girant la mà com la reialesa, als seus súbdits, per sobre de l'espatlla.
Quina mirada més poderosa. Quina confiança li havien encomanat els seus pares que, al seu costat, tot i ser reis, enfonsaven el cap entre les espatlles i no aixecaven la mirada del diari.
Que grisa li semblava la vida allà sota la ciutat quan deixava de somiar.
I entenia una mica aquell llibre que li havien fet llegir a l'escola, aquell de la nena de colors envoltada d’homes grisos.

Es coneixia de memòria el tram des de Gràcia fins a Sagrada Família, on estudiava i on feia vida.
Passava tant temps a casa dels avis que, dins el cap, es desdibuixava la paraula “llar”.
Línia vermella fins a plaça Catalunya, transbord a línia blava fins a Gràcia. A l'estiu, anaven en Bicing. I ella reia, imaginant-se sobre un cavall de ferro recorrent les seves terres, enganxada al pare per no caure, amb els cabells al vent, despentinats.

L'adolescència la va agafar amb els auriculars connectats al iPod i els pantalons bruts i trencats d’arrossegar-los per terra.
Li semblava que la vida s'havia enfosquit, però encara viatjava en metro.

Quan va conèixer en Pau, es van fer inseparables. Barcelona ara no només es resumia en Gràcia i Sagrada Família, se li havia ampliat, una mica, la línia vermella fins al Clot.
Però la intensitat i les baralles, tot i semblar detonants de passió, acaben esgotant; els silencis s’interposen i l’amor es desfà gota a gota.

La vida li va semblar encara més fosca. S’imaginava com un ogre, trist i malhumorat, que es movia per la ciutat pels túnels que havia excavat amb les seves pròpies mans.

Era al metro, mirant per la finestra la foscor dels túnels, quan va rebre el mail que li canviaria la vida.
Havia estat seleccionada entre tots els seus companys per passar un any a l'estranger.
I el cor li va començar a saltar dins el pit. La suor va cobrir les seves mans, que tremolaven, i no sabia si riure o plorar.
Ella, que mai no havia ni somiat en deixar la seva Barcelona estimada.

Es va posar l'armadura de cavaller i va decidir conduir la seva vida amb valentia i independència.

El seu últim matí a Barcelona, amb música nostàlgica a les orelles i la bossa entre les mans, va agafar el metro de matinada. Quasi buit, semblava un cuc de terra adormit, línia blava i taronja fins a l'aeroport.
Es va acomiadar, un cop asseguda a l'avió, a través de la finestra, de la ciutat que s'il·luminava en veure-la marxar. I plovia, com si plorés el cel amb ella.

En té trenta-cinc quan torna a la ciutat. Li sembla que tot ha encongit, però deu ser ella que ha crescut.
Al metro observa tot el vagó, que li sembla estrany i proper alhora, i somriu enyorant els dies viscuts a Barcelona.
I la vida, que l'ha fet voltar, la duu de nou al pis on es va sentir més a casa que a cap altre. Allà on els avis la van criar i la van estimar.
I que els avis ja no hi siguin li estreny el cor i el nus del coll l'ofega, fins que se l'empassa i deixa sortir algunes llàgrimes.

En obrir la porta de la seva nova llar, il·luminada únicament amb el llum de la finestra, xiuxiueja acariciant-se la panxa:

—Ja som a casa.