Autor/a
Mon
Categoria
Relat lliure
“Trajecte il·limitat”
El brunzit del motor de la línia 155 era una cançó de bressol mecànica. A les 7 del matí la Mònica va recolzar la templa contra el vidre fred, veient passar l'amalgama de grisos dels carrers de Barcelona. Els 15 anys d'oficina li pesaven a les parpelles com si es tractés de ferro. Va aclucar els ulls un segon...
Quan els va tornar a obrir, el soroll del trànsit havia desaparegut.
L'autobús es va aturar amb un sospir d'aire comprimit en una carretera estreta, flanquejada per abets gegants i cims nevats que esgarrapaven un cel d'un blau impossible. La Mònica va baixar de l'autobús atordida. L'aire, gèlid i pur, li va omplir els pulmons d'una manera que l'aire de Barcelona mai permetria. El vehicle va fer mitja volta i va marxar, deixant-la davant d'un cartell de fusta corcada: la Vall del Silenci.
La pau que sentía li resultava estranyament familiar. Va caminar per una vuia de pedra fins a un petit indret de cases de pissarra. No hi havia cobertura, ni rellotges de fitxar, ni correus electrònics urgents. Una iaia que estenia els llençols blancs li va somriure com si l'hagués estat esperant tota la vida.
—Has trigat a arribar, filla —li va dir.
Va trobar una casa petita al vessant, on veia pondre's el sol darrere les muntanyes. Allà, asseguda en un banc de fusta, va sentir que la seva vida finalment tenia sentit. No era ningú, però era tot el que volia.
La Mònica va aprendre el llenguatge de les estacions: el cruixir de la llenya a l'hivern, l'aroma de flors a la primavera, el pes de la fruita a l'estiu. Els anys van passar sense la tirania dels segons. La seva pell es va tornar de cuir, les seves mans fortes i els seus ulls van guanyar la profunditat dels paissatges. Cansada però immensament lleugera, va tancar els ulls sota el sol tebi de la muntanya.
— ¡Final de línia!
El crit va ser com una bofetada de realitat. La Mònica va obrir els ulls donant-se un cop sec contra el vidre. L'olor de la pinassa i el blanc de la neu va ser reemplaçat instantàniament per la pudor del gasoil.
Les 9:45 del matí. Entrava a les 9:00. Tenia deu trucades perdudes de la oficina i un mal de cap insuportable. La "llibertat" de tota una vida s'havia dissolt en els quinze minuts que va durar la seva becaina.
Va baixar de l'autobús amb les cames tremoloses, sentint encara el pes de l'aire pur en els seus somnis i el buit de l'asfalt sota els seus peus.
Quan els va tornar a obrir, el soroll del trànsit havia desaparegut.
L'autobús es va aturar amb un sospir d'aire comprimit en una carretera estreta, flanquejada per abets gegants i cims nevats que esgarrapaven un cel d'un blau impossible. La Mònica va baixar de l'autobús atordida. L'aire, gèlid i pur, li va omplir els pulmons d'una manera que l'aire de Barcelona mai permetria. El vehicle va fer mitja volta i va marxar, deixant-la davant d'un cartell de fusta corcada: la Vall del Silenci.
La pau que sentía li resultava estranyament familiar. Va caminar per una vuia de pedra fins a un petit indret de cases de pissarra. No hi havia cobertura, ni rellotges de fitxar, ni correus electrònics urgents. Una iaia que estenia els llençols blancs li va somriure com si l'hagués estat esperant tota la vida.
—Has trigat a arribar, filla —li va dir.
Va trobar una casa petita al vessant, on veia pondre's el sol darrere les muntanyes. Allà, asseguda en un banc de fusta, va sentir que la seva vida finalment tenia sentit. No era ningú, però era tot el que volia.
La Mònica va aprendre el llenguatge de les estacions: el cruixir de la llenya a l'hivern, l'aroma de flors a la primavera, el pes de la fruita a l'estiu. Els anys van passar sense la tirania dels segons. La seva pell es va tornar de cuir, les seves mans fortes i els seus ulls van guanyar la profunditat dels paissatges. Cansada però immensament lleugera, va tancar els ulls sota el sol tebi de la muntanya.
— ¡Final de línia!
El crit va ser com una bofetada de realitat. La Mònica va obrir els ulls donant-se un cop sec contra el vidre. L'olor de la pinassa i el blanc de la neu va ser reemplaçat instantàniament per la pudor del gasoil.
Les 9:45 del matí. Entrava a les 9:00. Tenia deu trucades perdudes de la oficina i un mal de cap insuportable. La "llibertat" de tota una vida s'havia dissolt en els quinze minuts que va durar la seva becaina.
Va baixar de l'autobús amb les cames tremoloses, sentint encara el pes de l'aire pur en els seus somnis i el buit de l'asfalt sota els seus peus.