Autor/a
Meia Onadelluna
Categoria
Relat lliure
Transbord a Sevilla
Aquell diumenge l’Oriol s’havia llevat tard i més li valia córrer. A les quatre tenien l’assaig general a l’Auditori del concert amb l’orquestra simfònica que s’estrenava el dimarts següent; encara havia de menjar alguna cosa i passar per la dutxa. A sobre, plovia. Per evitar accidents amb l’aigua de la pluja, el noi va tenir l’ocurrència de treure l’oboè de la seva funda i posar-lo dins una maleta de cabina amb rodes, que semblava més resistent que la funda original, embolicant peça per peça de l’instrument desmuntat amb draps de cuina.
Va sortir volant per les escales carregant la maleta, va arribar a la boca de metro de Tarragona i va fer transbord a la L2 a Paral·lel fins a Monumental. Quan va entrar a l’Auditori els músics ja ocupaven el seu lloc a l’escenari, i l’Oriol va copsar la mirada fulminant del director per arribar tan just i desmanegat. Però el pitjor va ser que, en obrir la maleta, en van sobresortir tot de peces de roba femenina.
—O dimarts apareixes puntual a l’estrena amb l’oboè i fas un bon paper, o ja et pots acomiadar de la carrera de músic! —li va etzibar el director, que ja n’estava fart de les seves distraccions.
Capcot, l’Oriol va fer cap a l’oficina d’objectes perduts de l’estació de Sagrada Família, però allà no hi havia cap maleta com la seva. Poc després va entendre que havia passat quan va rebre una trucada d’una noia des de Sevilla. Li explicava que, per error, devien haver intercanviat les maletes al metro quan ella anava cap a Sants-Estació per agafar el tren a l’aeroport. Per sort, la maleta de l’Oriol portava les seves dades de contacte.
—Que dius que has portat el meu oboè fins a Sevilla? —va exclamar ell—. Dona’m l’adreça, vindré a buscar-lo demà mateix. He de ser a Barcelona per l’estrena de dimarts.
Dit i fet, va trobar uns bitllets d’avió per sortir dilluns a primera hora cap a Sevilla i tornar-ne al vespre. Tindria temps de sobres per trobar la Nora —així es deia ella—, fer el canvi de maletes i ser a temps a l’aeroport per al vol de tornada. Però un cop allà, amb l’instrument ja recuperat i en bon estat, la Nora no el va deixar marxar tan ràpid.
—Almenys queda’t a dinar, així podré dir que he conegut un oboista de debò.
Mentre ella cuinava, l’Oriol va aprofitar per assajar els passatges més difícils del concert. Van dinar parlant de tot i de res fins que, a les postres, es van quedar sense paraules. Es miraven als ulls quan el mòbil de l’Oriol va vibrar a la butxaca: el missatge que anunciava que l’avió sortia amb dues hores de retard va ser el senyal que necessitava. Es va aixecar, va rodejar la taula i es va agenollar al costat de la Nora per fer-li un petó suau que ella va acceptar i allargar amb passió.
Unes hores més tard, la Nora el va acompanyar a l’aeroport en taxi i es van acomiadar amb un «fins aviat» ple d’incertesa. Quan l’Oriol va aterrar a Barcelona, li va enviar un missatge per confirmar que havia arribat bé. Malgrat l’hora, ella va respondre amb un cor. Mentre mirava la pantalla, l’Oriol va entendre que el transbord més important no l'havia fet a les estacions de metro, sinó en aquella cuina sevillana. Camí de casa i aferrat a la maleta de l’oboè, va somriure: potser després del concert de l’endemà s’hauria d’informar sobre si a Sevilla buscaven concertistes d’oboè.
Va sortir volant per les escales carregant la maleta, va arribar a la boca de metro de Tarragona i va fer transbord a la L2 a Paral·lel fins a Monumental. Quan va entrar a l’Auditori els músics ja ocupaven el seu lloc a l’escenari, i l’Oriol va copsar la mirada fulminant del director per arribar tan just i desmanegat. Però el pitjor va ser que, en obrir la maleta, en van sobresortir tot de peces de roba femenina.
—O dimarts apareixes puntual a l’estrena amb l’oboè i fas un bon paper, o ja et pots acomiadar de la carrera de músic! —li va etzibar el director, que ja n’estava fart de les seves distraccions.
Capcot, l’Oriol va fer cap a l’oficina d’objectes perduts de l’estació de Sagrada Família, però allà no hi havia cap maleta com la seva. Poc després va entendre que havia passat quan va rebre una trucada d’una noia des de Sevilla. Li explicava que, per error, devien haver intercanviat les maletes al metro quan ella anava cap a Sants-Estació per agafar el tren a l’aeroport. Per sort, la maleta de l’Oriol portava les seves dades de contacte.
—Que dius que has portat el meu oboè fins a Sevilla? —va exclamar ell—. Dona’m l’adreça, vindré a buscar-lo demà mateix. He de ser a Barcelona per l’estrena de dimarts.
Dit i fet, va trobar uns bitllets d’avió per sortir dilluns a primera hora cap a Sevilla i tornar-ne al vespre. Tindria temps de sobres per trobar la Nora —així es deia ella—, fer el canvi de maletes i ser a temps a l’aeroport per al vol de tornada. Però un cop allà, amb l’instrument ja recuperat i en bon estat, la Nora no el va deixar marxar tan ràpid.
—Almenys queda’t a dinar, així podré dir que he conegut un oboista de debò.
Mentre ella cuinava, l’Oriol va aprofitar per assajar els passatges més difícils del concert. Van dinar parlant de tot i de res fins que, a les postres, es van quedar sense paraules. Es miraven als ulls quan el mòbil de l’Oriol va vibrar a la butxaca: el missatge que anunciava que l’avió sortia amb dues hores de retard va ser el senyal que necessitava. Es va aixecar, va rodejar la taula i es va agenollar al costat de la Nora per fer-li un petó suau que ella va acceptar i allargar amb passió.
Unes hores més tard, la Nora el va acompanyar a l’aeroport en taxi i es van acomiadar amb un «fins aviat» ple d’incertesa. Quan l’Oriol va aterrar a Barcelona, li va enviar un missatge per confirmar que havia arribat bé. Malgrat l’hora, ella va respondre amb un cor. Mentre mirava la pantalla, l’Oriol va entendre que el transbord més important no l'havia fet a les estacions de metro, sinó en aquella cuina sevillana. Camí de casa i aferrat a la maleta de l’oboè, va somriure: potser després del concert de l’endemà s’hauria d’informar sobre si a Sevilla buscaven concertistes d’oboè.