TROBADA INESPERADA AL METRO

No són ni les vuit del matí i arribo a l’estació de Plaça Espanya com cada dia. Quan he sortit de casa direcció a l'estació del tren, el sol ja començava a sortir, he notat que seria un dia clar i assolellat. Agafo el metro de la L1, tinc tres parades per arribar a l'estació d’Universitat i veig que hi ha un munt de persones esperant a l’andana. La gent va amunt i avall, la majoria caminen de pressa, d’altres corren, pares i avis porten els nens agafats de la mà de camí de l’escola, alguns d'ells amb cara de son. Maletes de rodes a punt per viatjar a un destí llunyà, motxilles carregades a l’esquena, són de tots els colors, grans, petites, mitjanes… persones amb el carret de la compra per anar seguidament al mercat a comprar la fruita i la verdura. Turistes mirant el mòbil buscant la millor alternativa per visitar la ciutat, parelles joves gaudint del viatge de noces i que han triat Barcelona com a destí, visitaran la ciutat i després explicaran als amics i familiars que és una ciutat molt bonica i acollidora, tothom la vol visitar…
I sempre penso, que en un moment, passen per davant meu una colla de persones, estan una estona amb mi, al meu costat, al meu davant, un minut i pocs segons, però mai més les tornaré a veure…
Arribo a la parada de plaça Universitat amb qüestió de pocs minuts, surto del tren i tinc intenció de pujar les escales mecàniques com faig cada dia, però dos metres més endavant em sembla veure a una persona coneguda i que fa anys que no veia. Quant de temps fa? Quinze anys, vint o potser no tants? Dubto si haig de saludar-la o no, vam tenir una forta discussió i després ens vam distanciar… Va direcció a les escales, les cames no em segueixen i tiro enrere…
És estrany, tanta gent que hi ha a Barcelona i precisament haig de trobar-la a ella?
Torno a dins, no sè que fer…, esperaré el següent tren; el rètol indica que d’aquí a 1 minut i mig arribarà, potser tornaré a entrar…
Dubto una mica, encara no tinc prou força per parlar amb ella i tinc por que em vegi… ara arriba un tren, em decideixo i entro, baixaré a la següent parada i aniré a peu o tornaré a agafar el metro. No em reconec, com és possible que em comporti així? Sempre penso que jo soc una persona molt segura de mi mateixa, això no és normal amb mi, veig que no he fet net amb el que va passar, els humans som tan febles i insegurs!
El metro va ple a rebentar, gairebé no puc entrar… I no em puc treure del cap el que acabo de fer… si em veu em reconeixerà?, la gent amb els anys canviem, encara que un mateix no se n’adoni, és una excusa això?
Arribo altra cop a Universitat i ara sí, pujo les escales i surto a dalt, fa molt bon dia, les pluges de moment s’han acabat i la primavera no trigarà a arribar.
El dia passa de pressa i quan arribo a casa que ja és pràcticament fosc, el meu pensament em porta de nou al metro. Sense pensar-ho dos cops, busco el seu número de telèfon, hi truco?... o no?, potser no és convenient ara tant tard?... no sé com s’ho agafarà…, reconec que la trobo a faltar, han passat molts anys i és possible que no recordi el que va passar entre nosaltres o potser sí… No dubto més i marco el número…
—Sí, digui’m?
En sentir la seva veu el cor se m’accelera i les cames em tremolen.
—Mare, soc jo… com estàs?