Autor/a
Salià
Categoria
Relat lliure
Un cel ple de foc
“Són les vuit del matí, Bon dia Catalunya”.
Després de passar-me tres quarts d’hora aturada a Sants en un tren petat de Rodalies, arribo a Passeig de Gràcia, tard. Decideixo deixar-ho córrer.
Mentre recorro el passadís inacabable fins la L4, no puc evitar que m’aclaparin els pensaments.
Ahir va començar una guerra que no sé ni qui hi participa exactament. El meu telèfon està ple d’imatges de bombardejos, nens afamats, sirenes. Missatges de la Rita, que es troba atrapada a un aeroport d’un altre país i no pot tornar.
Quan era petita, els llibres estaven plens d’imatges de nens de tota mena, nens de tot el món que defensaven les seves cultures i creences basades en el respecte. Ara penso que potser només eren fotografies edulcorades.
Què he de fer?
Què puc fer?
Si només tinc vint anys. Visc a casa dels meus pares. M’estic traient una carrera sense gaire sortida laboral. Viatjo, ric, bec, canto, ballo. Petits plaers que moltes altres noies ja no tenen o, potser, en alguns casos, no han tingut mai.
Segueixo més diaris dels que puc comptar i tots diuen el mateix: conflicte a l’Orient Mitjà. Parlen d’homes que controlen el món, de persones que moren a mans d’altres, de forma directa o indirecta. Parlen d’estratègia, de represàlies, de legitimitat, de seguretat nacional.
És infantil pensar que podrien parlar-ho?
És infantil pensar que potser tot això són rebequeries gegants, orgulls inflamats, fanatismes disfressats de bandera? Mentalitats massa tancades per admetre que l’altre també té por?
És d’adults, llavors, sentir pena per genocides? Perdonar règims autoritaris? Posar autèntics malvats al costat dels “bons” de la història com si fos un tauler d’escacs on els peons no importen?
Prefereixo seguir sent una nena, doncs.
Baixo a Barceloneta, L4, vull veure el mar. Camino. Veig el mar. El mar segueix fent el mateix soroll de sempre, com si res no passés. Com si no hi hagués míssils travessant el cel a milers de quilòmetres. Com si la història no tornés a repetir-se amb noms diferents i les mateixes conseqüències.
Aquest no és el món que se’m va prometre.
Què puc fer?
Mentre el mar continua venint i marxant, penso que no vull esperar que el món canviï sol, però tinc tanta por…
Potser créixer no és deixar de ser nena. Potser és plorar, igualment, i tot i així decidir que no vull acostumar-me mai a veure el cel ple de foc.
Després de passar-me tres quarts d’hora aturada a Sants en un tren petat de Rodalies, arribo a Passeig de Gràcia, tard. Decideixo deixar-ho córrer.
Mentre recorro el passadís inacabable fins la L4, no puc evitar que m’aclaparin els pensaments.
Ahir va començar una guerra que no sé ni qui hi participa exactament. El meu telèfon està ple d’imatges de bombardejos, nens afamats, sirenes. Missatges de la Rita, que es troba atrapada a un aeroport d’un altre país i no pot tornar.
Quan era petita, els llibres estaven plens d’imatges de nens de tota mena, nens de tot el món que defensaven les seves cultures i creences basades en el respecte. Ara penso que potser només eren fotografies edulcorades.
Què he de fer?
Què puc fer?
Si només tinc vint anys. Visc a casa dels meus pares. M’estic traient una carrera sense gaire sortida laboral. Viatjo, ric, bec, canto, ballo. Petits plaers que moltes altres noies ja no tenen o, potser, en alguns casos, no han tingut mai.
Segueixo més diaris dels que puc comptar i tots diuen el mateix: conflicte a l’Orient Mitjà. Parlen d’homes que controlen el món, de persones que moren a mans d’altres, de forma directa o indirecta. Parlen d’estratègia, de represàlies, de legitimitat, de seguretat nacional.
És infantil pensar que podrien parlar-ho?
És infantil pensar que potser tot això són rebequeries gegants, orgulls inflamats, fanatismes disfressats de bandera? Mentalitats massa tancades per admetre que l’altre també té por?
És d’adults, llavors, sentir pena per genocides? Perdonar règims autoritaris? Posar autèntics malvats al costat dels “bons” de la història com si fos un tauler d’escacs on els peons no importen?
Prefereixo seguir sent una nena, doncs.
Baixo a Barceloneta, L4, vull veure el mar. Camino. Veig el mar. El mar segueix fent el mateix soroll de sempre, com si res no passés. Com si no hi hagués míssils travessant el cel a milers de quilòmetres. Com si la història no tornés a repetir-se amb noms diferents i les mateixes conseqüències.
Aquest no és el món que se’m va prometre.
Què puc fer?
Mentre el mar continua venint i marxant, penso que no vull esperar que el món canviï sol, però tinc tanta por…
Potser créixer no és deixar de ser nena. Potser és plorar, igualment, i tot i així decidir que no vull acostumar-me mai a veure el cel ple de foc.