Un dia qualsevol

La Marta viatja al transport públic cada dia per anar a treballar. Sempre el mateix camí, rutinari, conegut, quotidià... Sempre baixa les escales corrents, camina darrera de la gentada que es mou dins dels túnels amb destins diferents, concentrada, carregada amb la bossa i la carmanyola. Avui li espera una bonica vivència, tot i que ella no ho sap encara...
El metro de Barcelona n'és una mostra clara de diversitat. Ha canviat molt la manera de relacionar-se dins dels vagons. Ara es parla poc, les mirades s’han substituït per una pantalla il·luminada. No li agrada gaire però ho accepta, són els temps moderns. Quasi bé tothom mira el seu mòbil, segurament per passar desapercebut, per aïllar-se al seu món o per fer més distret el camí. No són conscients de les ocasions que s’estan evaporant en aquell instant per no aixecar els seus ulls i mirar al seu voltant.
En canvi a la Marta li agrada observar els viatgers i imaginar histories al seu voltant: Aquella parella de joves que es fan petons perquè s’estimen amb la passió del primer amor, aquella àvia amb bastó que només posa un peu al vagó la deixen seure perquè no caigui, aquell grup de turistes amb maletes que acaben d’arribar a Barcelona amb la il·lusió i l’esperança de visitar una gran ciutat, aquella mare amb el cotxet de bebè que les passa magres per pujar-lo al vagó o aquella dona que sempre porta un llibre a la mà i no aixeca mai la vista d’ell.
Avui plou i fa fred, tothom porta abrics, bufandes i paraigües. S’hi fixa en una noia, alta, amb talons, el cabell llarg i un abric negre. De cop i volta la noia també dirigeix els seus ulls cap a ella. Es creuen unes mirades i un tímid somriure, tot i que no es coneixen. Se’n adona de que és una persona trans. A la Marta li recorda al seu fill, que també ho és, i la mira amb dolçor. La noia sent que no és la típica mirada censuradora, crítica, i desagradable que tothom li adreça cada dia. No veu aquell rebuig, aquell fàstic que percep sempre que surt al carrer. Poques vegades li passa això, és més habitual la mirada de menyspreu que aquesta bondadosa i comprensiva.
De cop el seient del costat de la Marta queda buit, la noia seu allà i diu:
-Bon dia senyora!, es troba bé? He observat que em mirava.
-Hola bonica!. Sí, i tant que estic bé. Per un moment m’has recordat al meu fill. Disculpa si t’he molestat.
-A sí? Se sembla a mi? Segur que m’encantaria conèixer-ho.
-Ara no viu aquí. Ha marxat a treballar a França. Aquí no trobava feina i ha decidit canviar d’aires. Li encanta aquell país.
-De qué treballa?
-És recepcionista d’un hotel, sap parlar 4 idiomes. És molt intel·ligent.
-Ostres!, quina sort. S’ha de sentir molt orgullosa. Ja m’agradaria a mi... I no tornarà?
-No crec, aquí va trobar moltes reticències per treballar per la seva condició trans. Va patir molt i per això va decidir marxar. Encara hi ha massa transfòbia a la nostra societat. No creus?
-I tant!, no cal que m’ho digui. La pateixo cada dia. Fa un mes em van donar una pallissa al carrer i jo mai em fico amb ningú. Soc del parer de viure i deixar viure, però n’hi ha que no t’ho permeten, perquè no entenen res ni volen entendre ....
-Tens raó, em sap molt greu. Espero que no et torni a passar res semblant. Ell ha patit molt també. Ara és més feliç i fins i tot té una parella. Bé, baixo a la següent parada. Fins un altre dia!. Igual ens tornem a veure. Cada dia agafo el metro a la mateixa estació. Ah!, em dic Marta. Fins la propera!
-Adéu Marta!. Jo soc la Mery. A reveure