Autor/a
Cristins
Categoria
Relat lliure
Un dia qualsevol
Les sis del matí, sona el despertador, el mira i no pot creure que ja hagin passat set hores, el torna a mirar per si ha vist malament degut a la seva hipermetropia, però no, confirmat, són les sis del matí.
Les set i vuit minuts, ja veu el seu bus, ara sí que està segura que és el seu bus i no cal mirar dos cops per si s’ha equivocat, de lluny veu millor. És el conductor habitual, que arriba a la parada entre les set i cinc i les set i deu, es podria dir que és com una puntualitat a la japonesa.
Quan puja i seu, al mateix seient de sempre, respira i se sent alleujada, sap que té mitja hora per calmar-se i planificar el seu dia.
La Carla no pot evitar mirar els seients i comprovar si són les persones de sempre, és com un ritual, mira que tots estiguin asseguts al mateix seient, i també observa les seves cares, bé, millor dit, les seves mirades. A la Carla li encanta mirar els ulls de les persones, perquè diu que transmeten moltes coses, així sap si són feliços o no. Una de les seves prioritats a la vida és la felicitat, que diu que és el motor de les persones.
A mesura que van entrant al bus es van saludant, però no el típic bon dia de quan entres a l’ascensor, que és un bon dia fred i a vegades obligat, és un bon dia de persones que es coneixen i que comparteixen cada dia mitja hora de trajecte en el bus que els porta a la feina, a classe, a tenir cura dels nets... És un bon dia de persones conegudes amb les quals parles cada dia i amb les que, sense saber com, comparteixes intimitats, volent que arribi l'endemà per seure al seu costat i tenir una bona conversa, o continuar la del dia d’abans, perquè coneixent a la Carla, segur que li han quedat moltes coses a dir.
La Maite pujava al bus abans i li guardava el seient a la Carla, també es va convertir en un ritual. Eren les set i poc del matí i ja començaven amb les converses profundes, les que agraden tant a la Carla. Sempre comenta que no és fàcil trobar persones amb la mateixa sensibilitat i, poder ser tu mateixa.
Què ràpid passa mitja hora… ja han arribat. La Maite es queda per la zona, però la Carla encara ha d’agafar el metro. Moltes vegades es pregunta com ha de ser de complicat viure on no hi ha una xarxa de transport públic tan extensa com a Barcelona.
El metro no li agrada tant com el bus, és més ràpid sí, però ella diu que és més impersonal, no es poden tenir converses profundes perquè tothom t’escolta, en canvi, els seients del davant del bus són ideals per parlar tranquil·lament amb la Maite.
Un any a París d’Erasmus…….
De tant en tant pensava en les converses amb la Maite, si continuaria seient al davant del bus, si hauria trobat algú per tenir converses íntimes i personals, si el conductor seria el mateix, si la resta de persones seuria als seients de sempre, si serien feliços…… Que bons moments aquells trajectes en bus.
Les set i vuit minuts, ja veu el seu bus, ara sí que està segura que és el seu bus i no cal mirar dos cops per si s’ha equivocat, de lluny veu millor. És el conductor habitual, que arriba a la parada entre les set i cinc i les set i deu, es podria dir que és com una puntualitat a la japonesa.
Quan puja i seu, al mateix seient de sempre, respira i se sent alleujada, sap que té mitja hora per calmar-se i planificar el seu dia.
La Carla no pot evitar mirar els seients i comprovar si són les persones de sempre, és com un ritual, mira que tots estiguin asseguts al mateix seient, i també observa les seves cares, bé, millor dit, les seves mirades. A la Carla li encanta mirar els ulls de les persones, perquè diu que transmeten moltes coses, així sap si són feliços o no. Una de les seves prioritats a la vida és la felicitat, que diu que és el motor de les persones.
A mesura que van entrant al bus es van saludant, però no el típic bon dia de quan entres a l’ascensor, que és un bon dia fred i a vegades obligat, és un bon dia de persones que es coneixen i que comparteixen cada dia mitja hora de trajecte en el bus que els porta a la feina, a classe, a tenir cura dels nets... És un bon dia de persones conegudes amb les quals parles cada dia i amb les que, sense saber com, comparteixes intimitats, volent que arribi l'endemà per seure al seu costat i tenir una bona conversa, o continuar la del dia d’abans, perquè coneixent a la Carla, segur que li han quedat moltes coses a dir.
La Maite pujava al bus abans i li guardava el seient a la Carla, també es va convertir en un ritual. Eren les set i poc del matí i ja començaven amb les converses profundes, les que agraden tant a la Carla. Sempre comenta que no és fàcil trobar persones amb la mateixa sensibilitat i, poder ser tu mateixa.
Què ràpid passa mitja hora… ja han arribat. La Maite es queda per la zona, però la Carla encara ha d’agafar el metro. Moltes vegades es pregunta com ha de ser de complicat viure on no hi ha una xarxa de transport públic tan extensa com a Barcelona.
El metro no li agrada tant com el bus, és més ràpid sí, però ella diu que és més impersonal, no es poden tenir converses profundes perquè tothom t’escolta, en canvi, els seients del davant del bus són ideals per parlar tranquil·lament amb la Maite.
Un any a París d’Erasmus…….
De tant en tant pensava en les converses amb la Maite, si continuaria seient al davant del bus, si hauria trobat algú per tenir converses íntimes i personals, si el conductor seria el mateix, si la resta de persones seuria als seients de sempre, si serien feliços…… Que bons moments aquells trajectes en bus.