Un pit-roig a la sortida

El transbord de Maragall deu ser com el camí que fas quan et mors. No hi ha gaire gent. Només un home que toca el piano mentre el seu gosset que sembla de peluix dorm al cantó de la gorra on la gent li llença pocs cèntims. El Caront de l’Inframon viu a Barcelona. Crec que toca un vals; l’ignoro. El sostre és una lava fosca i congelada, com si les ànimes del purgatori s'hi haguessin quedat, enganxifoses de pecats. Les llums i les parets són blanquesverdespàlideshospital. Soc als llimbs. A la meitat del camí, el vals es fa més dolç; t’hipnotitza i et porta cap a una part de tu que no sempre mires. Potser és l’ànima o la buidor o la confusió de viure. Quan et mors també estàs confosa? Saps on vas? T'has perdut? A Tòquio hi ha ocellets gravats que canten dins del metro, fan un piu-piu digital que condueix a les persones cegues fins a la sortida. Aquí tenim un músic sota terra. Li miro els dits i quan em percep fixo els ulls a les rajoles grises amb puntets: no vull que se m’emporti més enllà, no vull que em llegeixi per dins. Continuo endavant i recordo les últimes voluntats que vam gravar amb la iaia poques setmanes abans que l’enterréssim. Ara no puc veure més àvies perquè totes em recorden a ella, però cap és ella. La valentia que vaig tenir aquell dia se m’havia desfet des de la seva mort; avui hi ha quelcom que me la retorna. Desbloquejo el mòbil, obro les notes de veu i pitjo el play. I en aquest passadís llarguíssim la veig de nou: les galtes caigudes com pometes al forn, els ulls brillants de trapelleria, la cella sempre aixecada. Sento que la puc tocar. I m'adono que no estic plorant. Ja no tinc por de la seva absència perquè hi és. I somric. Veig les escales que em porten més enllà, on el sostre és infinit. Abans de pujar-les, freno i poso la mà a la motxilla; la butxaca fa clinc-clinc. Agafo 50 cèntims i 50 cèntims, un per cada ull. Miro enrere i el pianista del gosset, de la gorra quasi buida, ja no hi és. M’ajupo i deixo les monedes, una al cantó de l’altre. “Cuida-me-la”, li demano. M’incorporo i apareix el tic-ic, tic-ic, tic-ic d’un pit-roig que ve de la boca del metro.