Un Reflex

Un dijous com qualsevol altre espero el bus a l’avinguda Diagonal. El 33 o el 34. Arriba de seguida i sec gairebé al final, em poso els auriculars i trio la meva llista de reproducció. Sense adonar-me'n marxo del bus, absorta en la meva música i els meus pensaments. Perdo la noció del temps, però en un moment donat de manera instintiva miro al meu davant. El cor em fa un salt. Veig a una nena, amb una llarga cabellera rossa, els ulls marrons i una piga al costat del nas. Soc jo. N’estic segura. Soc jo.

Un dijous qualsevol em vaig retrobar amb la meva jo d’onze anys a l'autobús 33 de camí a casa. Ella tornava de les seves classes de teatre a Gràcia i tenia als ulls la mirada d’una nena amb el món encara per descobrir. Per a ella aquell autobús és un passadís cap a experiències noves que li omplen l’ànima d’amor i felicitat. Per mi, l’autobús ja és un lloc totalment conegut després d’anys de trajectes amunt i avall pels racons de Barcelona.

Ella mira per la finestra, sembla cansada però feliç. No mira al davant, va concentrada en allò que passa fora. L’observo paralitzada. Ho intento amb força, però la llàgrima que està a punt de sortir de dins meu guanya el pols i em llisca per la galta sense permís. M’agradaria dir-li que ho està fent bé. Que se sentirà perduda, que en molts moments no li trobarà sentit a res, però que el que està fent serà molt important per nosaltres. Potser ara no ho veu, però més que amistats està forjant una família que serà per sempre. D'aquí a uns anys, aquella nena amb la brillantor de la innocència als ulls rebrà una notícia inesperada. S’adonarà de la fragilitat de la vida, i en plena adolescència entendrà que no som eterns. Però en aquell moment de por i negror absolutes, tot el que està llaurant ara la salvarà. Els seus amics la salvaran, les seves passions, el cinema, l’art i el teatre. Això la salvarà.

Tot això passa per la meva ment a una velocitat indescriptible. L'autobús va fent parades i els seus ulls no abandonen la finestra. De sobte, treu de la bossa un quadern amb una lluna gravada i un bolígraf. Uns fulls li rellisquen i jo instintivament m’ajupo a recollir-li. Ella ho fa també. Les nostres mans es toquen accidentalment i un calfred em recorre tot el cos. Ella em mira somrient i em dona les gràcies. No sent res en veure’m, no em coneix. Amb una mirada fugissera veig que el que té entre les mans és el guió d’una escena, aquella escena que vam fer amb la Martina i el Joan.

Ella torna a estar distreta i jo aprofito per mirar-la. Gaudeix, però està una mica angoixada. La meva ment comença a bombardejar-me amb inseguretats: Soc feliç? Tinc tot el que vull? És això el que somiava? Per què em sento buida?

Intento desviar aquests pensaments. Fa anys que soc on vull estar, o almenys, on sempre havia somiat que estaria. Però ara, un dijous qualsevol, la veig i vull tornar a ser ella. Si pogués demanar un desig, si existís la màgia de les fades en què creia quan era petita, demanaria tornar a aquell moment. On tot estava per descobrir. Quan aquest pensament en creua pel cap, la meva tristesa es converteix en felicitat. M’adono que si ara mateix penso a tornar en aquell moment, sabent el calvari que està per venir, és que alguna cosa vaig fer bé.

La nena s’aixeca per baixar de l’autobús.

- No ho deixis mai, tot anirà bé. - Li dic amb un somriure.
- Gràcies - Em respon tornant-me el somriure.

Em passo de parada. De vegades, potser només cal tornar enrere per entendre que és allò que necessites.