Autor/a
rocco
Categoria
Relat lliure
Un somiatruites amb auriculars
Et veig per primer cop al 33. Radiant, bruna. La tote bag a l’espatlla. Els cabells castanys et cauen llisos sobre l’esquena i contrasten amb el verd dels teus ulls. Empesa per un torrent de mainada, passes volant pel meu costat i mentre l’autobús avança, només penso en què et diria si l’atzar fa que baixis, com jo, a Passeig de Gràcia amb Diagonal.
Mallorca–Clot
Un carterista entra al vehicle amb la intenció de prendre’t la bossa, però jo l’intercepto d’un salt i te la retorno amb un somriure de galant. Et dius Fiona. M’adono que portes un vinil de Jazz i jo, casualment, tinc dues entrades per anar a escoltar Sinatra en persona aquest mateix vespre al Jamboree. Te n’ofereixo una. Quedem més tard a la Plaça Reial.
Mallorca–Rogent
El bus fa una batzegada i perds l’equilibri. Per evitar que vagis a parar a terra, t’atanso el braç. M’agafes la mà amb fermesa i, amb els cabells castanys amagant part del somriure dolç que em regales, m’agraeixes el gest. Del no-res, neix una conversa animada. Et presentes; Magdalena. Et convido a prendre cafè aquesta tarda. Quedem més tard a la terrassa del Gran Casino de l'Arrabassada.
Mallorca–Nàpols
Trec un llibre de la motxilla. Quan veus que és el Nàufrag Feliç, amb una mirada de complicitat, m’ensenyes el mateix llibre que casualment, portes a la bossa. Banyada pel sol de primavera, la teva pell blanca sembla feta de pa d’àngel. Aquest club de lectura espontani em revela el teu nom, escrit a la portada del llibre: Gal·la. Decidim tornar a veure’ns més tard avui mateix, dimarts, al Mercat de Llibre Dominical de Sant Antoni.
Passeig de Gràcia–Diagonal
M’obro pas fins a la porta, però et perdo de vista en baixar de l’autobús. Quan, ja a la vorera, no et trobo entre turistes, assumeixo que totes les meves cabòries quedaran en això. Convenientment, un encaputxat que camina capcot cap a mi em fa tornar a la terra. Amb un gest reflex, aferro el telèfon i la cartera fins que passa de llarg. De sobte, un crit. Ets tu, familiar desconeguda. Forcejant amb el lladre per la teva bossa, fins que una de les nanses s’estripa i força la resolució de l’acte. Objectes volant al cel de Barcelona. Tu perds l’equilibri i l'escena sembla destinada a la tragèdia: una patacada monumental contra el terra brut del carrer.
Contra tot pronòstic, fas un balanceig d’atleta i recuperes la verticalitat, aprofitant l’impuls per clavar una empenta al pit del lladre que sorprès, deixa anar un renec i s’esfuma.
Recuperes l’alè mentre t’afanyes a recollir les teves coses de terra. És el meu moment, penso. Amago un gest per ajudar-te a recollir el llibre que ha volat fins als meus peus, però soc massa lent. Ja l’has agafat tu. Torno a guardar les mans a les butxaques i només soc capaç de deixar anar un comentari que ressalta l'evident:
—Ha anat just!
—Què dius? —respons, arrufant el front.
Em tremola la veu.
—Que ha anat just. De poc no se t’ho emporta tot!
—Ah, sí. Gràcies.
I mentre busco desesperadament un comentari enginyós, ja ho has recollit tot plegat sense que m'hagi dignat a moure un dit. T’incorpores, et recol·loques la bossa i te’n vas Diagonal amunt. Em quedo plantat, veient com t’esfumes. M'imagino que, potser, t’has deixat la cartera a terra i ara em veuré obligat a retornar-te-la. Que em regalaràs el teu veritable nom. Però miro a terra i no hi ha res. Només la vorera grisa.
Jo, que no m’he tret els auriculars en cap moment, passo a la següent cançó. Freddie Mercury entona les notes de Somebody to Love.
Mallorca–Clot
Un carterista entra al vehicle amb la intenció de prendre’t la bossa, però jo l’intercepto d’un salt i te la retorno amb un somriure de galant. Et dius Fiona. M’adono que portes un vinil de Jazz i jo, casualment, tinc dues entrades per anar a escoltar Sinatra en persona aquest mateix vespre al Jamboree. Te n’ofereixo una. Quedem més tard a la Plaça Reial.
Mallorca–Rogent
El bus fa una batzegada i perds l’equilibri. Per evitar que vagis a parar a terra, t’atanso el braç. M’agafes la mà amb fermesa i, amb els cabells castanys amagant part del somriure dolç que em regales, m’agraeixes el gest. Del no-res, neix una conversa animada. Et presentes; Magdalena. Et convido a prendre cafè aquesta tarda. Quedem més tard a la terrassa del Gran Casino de l'Arrabassada.
Mallorca–Nàpols
Trec un llibre de la motxilla. Quan veus que és el Nàufrag Feliç, amb una mirada de complicitat, m’ensenyes el mateix llibre que casualment, portes a la bossa. Banyada pel sol de primavera, la teva pell blanca sembla feta de pa d’àngel. Aquest club de lectura espontani em revela el teu nom, escrit a la portada del llibre: Gal·la. Decidim tornar a veure’ns més tard avui mateix, dimarts, al Mercat de Llibre Dominical de Sant Antoni.
Passeig de Gràcia–Diagonal
M’obro pas fins a la porta, però et perdo de vista en baixar de l’autobús. Quan, ja a la vorera, no et trobo entre turistes, assumeixo que totes les meves cabòries quedaran en això. Convenientment, un encaputxat que camina capcot cap a mi em fa tornar a la terra. Amb un gest reflex, aferro el telèfon i la cartera fins que passa de llarg. De sobte, un crit. Ets tu, familiar desconeguda. Forcejant amb el lladre per la teva bossa, fins que una de les nanses s’estripa i força la resolució de l’acte. Objectes volant al cel de Barcelona. Tu perds l’equilibri i l'escena sembla destinada a la tragèdia: una patacada monumental contra el terra brut del carrer.
Contra tot pronòstic, fas un balanceig d’atleta i recuperes la verticalitat, aprofitant l’impuls per clavar una empenta al pit del lladre que sorprès, deixa anar un renec i s’esfuma.
Recuperes l’alè mentre t’afanyes a recollir les teves coses de terra. És el meu moment, penso. Amago un gest per ajudar-te a recollir el llibre que ha volat fins als meus peus, però soc massa lent. Ja l’has agafat tu. Torno a guardar les mans a les butxaques i només soc capaç de deixar anar un comentari que ressalta l'evident:
—Ha anat just!
—Què dius? —respons, arrufant el front.
Em tremola la veu.
—Que ha anat just. De poc no se t’ho emporta tot!
—Ah, sí. Gràcies.
I mentre busco desesperadament un comentari enginyós, ja ho has recollit tot plegat sense que m'hagi dignat a moure un dit. T’incorpores, et recol·loques la bossa i te’n vas Diagonal amunt. Em quedo plantat, veient com t’esfumes. M'imagino que, potser, t’has deixat la cartera a terra i ara em veuré obligat a retornar-te-la. Que em regalaràs el teu veritable nom. Però miro a terra i no hi ha res. Només la vorera grisa.
Jo, que no m’he tret els auriculars en cap moment, passo a la següent cançó. Freddie Mercury entona les notes de Somebody to Love.