Autor/a
Gavinavoladora
Categoria
Relat lliure
Un somriure al metro
Aquell matí anava una mica més atrafegada que de costum. En una capsa, dins d’una bossa gran que em van donar a la pastisseria, portava trenta croissants i deu palmeres. N’hi havia de sobres, per si algú volia repetir. Era el meu aniversari i ja havia dit als companys que els convidava a l’hora d’esmorzar.
Des que teníem la màquina nova de cafè a l’oficina, no calia preocupar-nos pel cafè, les infusions, el cafè amb llet o la xocolata desfeta. Tot ens ho feia la màquina, i gratis: era la manera que tenia l’empresa de col·laborar en les celebracions.
Amb la bossa de mà, la carpeta i les pastes, vaig sentir el xiulet del metro i vaig començar a córrer per arribar a temps. Els seients estaven ocupats, però de seguida una senyora, com espantada, es va aixecar. Era la seva parada, així que va sortir corrents i vaig aprofitar per seure. Tenia cinc parades per davant i em podia deixar tranquil·la les pastes, la bossa de mà i la carpeta a la falda. No m’agrada deixar les coses a terra, si puc evitar-ho.
Ja relaxada, vaig alçar la vista i vaig veure un noi ros, de cabell arrissat, ulls blaus i cristal·lins com el mar, que m’observava divertit. Suposo que perquè m’ho carregava tot a sobre. Somreia amb el somriure més encantador que havia vist mai. No sabia què fer. M’estava somrient, i això sempre significa bona predisposició, no? Volia dir que jo li agradava? Vaig mig somriure, nerviosa. Vaig mirar ràpid si portava aliança. No la vaig veure, però potser està casat i no la porta. O potser viu amb parella… Déu meu! Potser està solter i busca enamorar-se com jo.
«Toca de peus a terra – em vaig dir – sigues realista. No ha passat res. Només és una persona que et fa un somriure. Controla la teva emoció.»
Va arribar la meva parada. Tan concentrada estava en els pensaments que me’n vaig adonar quan el metro ja havia parat. Vaig agafar corrents les coses i, mentre sortia, em va relliscar la carpeta. El noi es va aixecar ràpidament per donar-me-la des de la porta del vagó i, amb un fort accent alemany, em va dir: «Com et dius?»
Li vaig agafar la carpeta des de l’andana i, amb un gran somriure, vaig dir: «Clara… I tu?»
«Hans», va respondre ell, amb un altre somriure càlid que em va fer sentir que volava.
La porta del metro es va tancar en aquell moment i el tren va arrencar. Han passat un parell de setmanes i no l’he tornat a veure. Va ser un gran regal del meu aniversari: un petit moment que em va omplir de benestar.
Des d’aleshores, inconscientment, cada vegada que entro a un vagó del metro, busco aquells ulls blaus entre la gent
Des que teníem la màquina nova de cafè a l’oficina, no calia preocupar-nos pel cafè, les infusions, el cafè amb llet o la xocolata desfeta. Tot ens ho feia la màquina, i gratis: era la manera que tenia l’empresa de col·laborar en les celebracions.
Amb la bossa de mà, la carpeta i les pastes, vaig sentir el xiulet del metro i vaig començar a córrer per arribar a temps. Els seients estaven ocupats, però de seguida una senyora, com espantada, es va aixecar. Era la seva parada, així que va sortir corrents i vaig aprofitar per seure. Tenia cinc parades per davant i em podia deixar tranquil·la les pastes, la bossa de mà i la carpeta a la falda. No m’agrada deixar les coses a terra, si puc evitar-ho.
Ja relaxada, vaig alçar la vista i vaig veure un noi ros, de cabell arrissat, ulls blaus i cristal·lins com el mar, que m’observava divertit. Suposo que perquè m’ho carregava tot a sobre. Somreia amb el somriure més encantador que havia vist mai. No sabia què fer. M’estava somrient, i això sempre significa bona predisposició, no? Volia dir que jo li agradava? Vaig mig somriure, nerviosa. Vaig mirar ràpid si portava aliança. No la vaig veure, però potser està casat i no la porta. O potser viu amb parella… Déu meu! Potser està solter i busca enamorar-se com jo.
«Toca de peus a terra – em vaig dir – sigues realista. No ha passat res. Només és una persona que et fa un somriure. Controla la teva emoció.»
Va arribar la meva parada. Tan concentrada estava en els pensaments que me’n vaig adonar quan el metro ja havia parat. Vaig agafar corrents les coses i, mentre sortia, em va relliscar la carpeta. El noi es va aixecar ràpidament per donar-me-la des de la porta del vagó i, amb un fort accent alemany, em va dir: «Com et dius?»
Li vaig agafar la carpeta des de l’andana i, amb un gran somriure, vaig dir: «Clara… I tu?»
«Hans», va respondre ell, amb un altre somriure càlid que em va fer sentir que volava.
La porta del metro es va tancar en aquell moment i el tren va arrencar. Han passat un parell de setmanes i no l’he tornat a veure. Va ser un gran regal del meu aniversari: un petit moment que em va omplir de benestar.
Des d’aleshores, inconscientment, cada vegada que entro a un vagó del metro, busco aquells ulls blaus entre la gent