Autor/a
Calamity
Categoria
Relat lliure
Una distracció la té qualsevol
—Si no recupero la meva maleta perdré la feina! Ho entenc oi, senyoreta? —va cridar
l´home atansant al vidre la seva cara vermella i plena de gotes de suor. A l´altra banda de la finestreta, una noia uniformada li tornava a repetir, pacientment, que agafés un paperet del dispensador i que esperés el seu torn.
Aquell matí l´oficina d´objectes perduts dels Transports Metropolitans de Barcelona, estava plena de gom a gom. En Pep Casademunt, que així era com es deia el cridaner home, havia anat a parar allà després de seguir les indicacions donades pel conductor d´un dels autobusos al que, tot esverat, havia parat al adonar-se del seu descuit.
Però no era culpa seva que hagués perdut la maleta! Remugava en veu baixa mentre feia cua. Estava tant cansat.... Des que li havien donat aquella oportunitat, l´home gairebé no dormia treballant en el projecte. I ara, quan per fi tenia l´esperança de deixar de ser un zero a l´esquerra, què feia ell? Quedar-se adormit i oblidar els plànols al seient d´un autobús.
—Em pot ajudar ara, senyoreta, si us plau?—va preguntar el Sr Casademunt novament quan per fi li va tocar ser atès.
—Els objectes perduts acostumen a trigar uns dies en arribar aquí—va dir la noia mentre li oferia un formulari. —Ompli les seves dades i l´avisarem si en tenim alguna notícia.
Però davant la insistència de l´usuari, es van fer un munt de trucades des de la centraleta. Tot va ser inútil i, en Pep Casademunt, va tornar a casa capbaix maleint la seva mala sort.
Van passar els dies, les setmanes....i la maleta continuava sense aparèixer.
A l´home l´havien fet fora del negoci i ara, es passava les hores tirat al sofà mirant la tele i menjant sopa de sobre. Fins que una nit, va fer un bot en sentir el titular que obria les notícies: “Atracament al Banc d´Espanya” va dir el presentador. “Ja se l´anomena el robatori del segle . El botí: dos mil milions d´euros”.
I va ser després d´assabentar-se de tots els detalls quan, el nostre protagonista, va comprendre que els plànols del banc i les seves notes havien caigut en mans d´un altre lladre tan o més hàbil que ell mateix. Algú que havia aprofitat la seva distracció i que segurament, a hores d´ara, estaria gaudint a les Bahames d´uns diners dels que ell no veuria mai ni un cèntim per culpa d´ una innocent becaina.
l´home atansant al vidre la seva cara vermella i plena de gotes de suor. A l´altra banda de la finestreta, una noia uniformada li tornava a repetir, pacientment, que agafés un paperet del dispensador i que esperés el seu torn.
Aquell matí l´oficina d´objectes perduts dels Transports Metropolitans de Barcelona, estava plena de gom a gom. En Pep Casademunt, que així era com es deia el cridaner home, havia anat a parar allà després de seguir les indicacions donades pel conductor d´un dels autobusos al que, tot esverat, havia parat al adonar-se del seu descuit.
Però no era culpa seva que hagués perdut la maleta! Remugava en veu baixa mentre feia cua. Estava tant cansat.... Des que li havien donat aquella oportunitat, l´home gairebé no dormia treballant en el projecte. I ara, quan per fi tenia l´esperança de deixar de ser un zero a l´esquerra, què feia ell? Quedar-se adormit i oblidar els plànols al seient d´un autobús.
—Em pot ajudar ara, senyoreta, si us plau?—va preguntar el Sr Casademunt novament quan per fi li va tocar ser atès.
—Els objectes perduts acostumen a trigar uns dies en arribar aquí—va dir la noia mentre li oferia un formulari. —Ompli les seves dades i l´avisarem si en tenim alguna notícia.
Però davant la insistència de l´usuari, es van fer un munt de trucades des de la centraleta. Tot va ser inútil i, en Pep Casademunt, va tornar a casa capbaix maleint la seva mala sort.
Van passar els dies, les setmanes....i la maleta continuava sense aparèixer.
A l´home l´havien fet fora del negoci i ara, es passava les hores tirat al sofà mirant la tele i menjant sopa de sobre. Fins que una nit, va fer un bot en sentir el titular que obria les notícies: “Atracament al Banc d´Espanya” va dir el presentador. “Ja se l´anomena el robatori del segle . El botí: dos mil milions d´euros”.
I va ser després d´assabentar-se de tots els detalls quan, el nostre protagonista, va comprendre que els plànols del banc i les seves notes havien caigut en mans d´un altre lladre tan o més hàbil que ell mateix. Algú que havia aprofitat la seva distracció i que segurament, a hores d´ara, estaria gaudint a les Bahames d´uns diners dels que ell no veuria mai ni un cèntim per culpa d´ una innocent becaina.