Autor/a
Elionor
Categoria
Relat lliure
V23
- Ei, està allà, és el 47...el de la pel·lícula!!!
- Quina pel·lícula?
- Ostres, que no l’has vist?. És molt bona. Les imatges reals de la Barcelona dels 70 em fan recorda una Barcelona gris, però alhora enyorada. Que diferent de l’actual, acolorida i aparador per turistes. Botigues i botigues de cafès, restaurants...
- Però, tu ja havies nascut llavors?. Ets del segle passat?
- Si, si. Jo soc del 63. Els meus pares van arribar de l’Aragó i vam viure al Turó de la Peira fins als anys 80. El barri era ple d’immigrants arribats d’altres llocs d’Espanya i Catalunya. Al peu de la muntanya del Turó (de la Creu en dèiem) ens vam establir tot de famílies joves que no patíem per enfilar-nos barri amunt i avall. L’únic transport que teníem era el metro de Vilapicina. Jugàvem al carrer, al peu de la muntanya. Allà no arribava cap bus, arribaven les veïnes carregades amb la compra des del Mercat de Virrei Amat o del petit comerç carrers més avall. Era el meu petit món.
- I el 47, què hi té a veure?
- Res, que m’ha fet recordar un altre temps, quan ens coneixíem tot el veïnat. Tothom et saludava de camí a l’escola. Anaves a comprar sempre a les mateixes botigues...
- Disculpi, que vol seure?
- M’ho dius a mi?. Doncs no et diré que no, sempre es d’agrair l’oferiment. Gràcies noi. Què dèiem aquí amb aquest jove, que quina diferència de ciutat aquesta Barcelona!!
- Quin xicot?
La dona mira al seu voltant i no hi ha ningú. Posa els ulls en blanc i mira per la finestra cap al mar. Vaja, ja estic una altra vegada de viatge en el temps!. Els meus pensaments han tornat a volar anys enrere i han aterrat allà on van arrelar i córrer feliços, allà on recorda el decorat de la teva infantesa. Sort que ningú em pot veure els pensaments...al menys, de moment.
Ara no se quin autobús he agafat, que amb això del D40, H6,V23, sembla que estem jugant a enfonsar vaixells. Baixaré a la propera i aniré caminant fins al mar. Pena que el 39 ara ja no em porta a la Barceloneta. Quan el confinament hi baixàvem a peu, com un petit rierol. Des del Guinardó, tot Eixample avall, a desembocar al mar, amb els pescadors. Bé, ara ja no en queden gaires. Aquest barri afegit a la ciutat manté la petita quadrícula de casetes, però ja no manté els pescadors. Ara pots trobar aquests que en diuen pingüins, amb les seves taules de surf i una altra riuada, la de turistes. Apa, tots a la platja a veure en quin restaurant entres a menjar paella, en quin et poses a la cua per fer un brunch i on extens la tovallola, entre venedors de begudes, cocos i els coloms que també s’hi acosten.
Baixaré aquí i pel passeig marítim passaré al costat de les piscines. Jo de petita hi venia a la Piscina de la Barceloneta, a la platja de San Salvador, amb aquells banyadors en blanc i negre....Ja estem un altre cop al segle passat. I, com ho veig amb les imatges de les fotos de casa els pares, doncs en blanc i negre. Ara tots son milers de fotos, tothom rient, fent-se selfies. Ep,vigila amb el patinet noi!. Sorry, no se, però vigila. I aquests què fan aquí a la sorra, gimnàs en anglès!! Mare meva, doncs potser que torni al segle passat, encara que només sigui per anar més lent, per badar per la vida i per no mirar el mòbil....el mòbil!!. Ja me l’he tornat a deixar a casa. Sort que no tinc la targeta TMB al mòbil. Com deia aquell, el mòbil ens deixarà inmmobils.
- Quina pel·lícula?
- Ostres, que no l’has vist?. És molt bona. Les imatges reals de la Barcelona dels 70 em fan recorda una Barcelona gris, però alhora enyorada. Que diferent de l’actual, acolorida i aparador per turistes. Botigues i botigues de cafès, restaurants...
- Però, tu ja havies nascut llavors?. Ets del segle passat?
- Si, si. Jo soc del 63. Els meus pares van arribar de l’Aragó i vam viure al Turó de la Peira fins als anys 80. El barri era ple d’immigrants arribats d’altres llocs d’Espanya i Catalunya. Al peu de la muntanya del Turó (de la Creu en dèiem) ens vam establir tot de famílies joves que no patíem per enfilar-nos barri amunt i avall. L’únic transport que teníem era el metro de Vilapicina. Jugàvem al carrer, al peu de la muntanya. Allà no arribava cap bus, arribaven les veïnes carregades amb la compra des del Mercat de Virrei Amat o del petit comerç carrers més avall. Era el meu petit món.
- I el 47, què hi té a veure?
- Res, que m’ha fet recordar un altre temps, quan ens coneixíem tot el veïnat. Tothom et saludava de camí a l’escola. Anaves a comprar sempre a les mateixes botigues...
- Disculpi, que vol seure?
- M’ho dius a mi?. Doncs no et diré que no, sempre es d’agrair l’oferiment. Gràcies noi. Què dèiem aquí amb aquest jove, que quina diferència de ciutat aquesta Barcelona!!
- Quin xicot?
La dona mira al seu voltant i no hi ha ningú. Posa els ulls en blanc i mira per la finestra cap al mar. Vaja, ja estic una altra vegada de viatge en el temps!. Els meus pensaments han tornat a volar anys enrere i han aterrat allà on van arrelar i córrer feliços, allà on recorda el decorat de la teva infantesa. Sort que ningú em pot veure els pensaments...al menys, de moment.
Ara no se quin autobús he agafat, que amb això del D40, H6,V23, sembla que estem jugant a enfonsar vaixells. Baixaré a la propera i aniré caminant fins al mar. Pena que el 39 ara ja no em porta a la Barceloneta. Quan el confinament hi baixàvem a peu, com un petit rierol. Des del Guinardó, tot Eixample avall, a desembocar al mar, amb els pescadors. Bé, ara ja no en queden gaires. Aquest barri afegit a la ciutat manté la petita quadrícula de casetes, però ja no manté els pescadors. Ara pots trobar aquests que en diuen pingüins, amb les seves taules de surf i una altra riuada, la de turistes. Apa, tots a la platja a veure en quin restaurant entres a menjar paella, en quin et poses a la cua per fer un brunch i on extens la tovallola, entre venedors de begudes, cocos i els coloms que també s’hi acosten.
Baixaré aquí i pel passeig marítim passaré al costat de les piscines. Jo de petita hi venia a la Piscina de la Barceloneta, a la platja de San Salvador, amb aquells banyadors en blanc i negre....Ja estem un altre cop al segle passat. I, com ho veig amb les imatges de les fotos de casa els pares, doncs en blanc i negre. Ara tots son milers de fotos, tothom rient, fent-se selfies. Ep,vigila amb el patinet noi!. Sorry, no se, però vigila. I aquests què fan aquí a la sorra, gimnàs en anglès!! Mare meva, doncs potser que torni al segle passat, encara que només sigui per anar més lent, per badar per la vida i per no mirar el mòbil....el mòbil!!. Ja me l’he tornat a deixar a casa. Sort que no tinc la targeta TMB al mòbil. Com deia aquell, el mòbil ens deixarà inmmobils.