Autor/a
Rober140
Categoria
Relat lliure
Viatge amb veu pròpia
Em poso en marxa abans que tu. Quan baixes les escales del metro, ja t’estic escoltant. Els teus passos em diuen com estàs avui: ràpids si vas tard, lents si el cap pesa més que la motxilla. Em valides sense mirar-me, però no importa. Jo et veig igualment.
Soc el trajecte que repeteixes tant que ja no penses. Soc la L1 a primera hora, plena de silencis tensos. Soc la L3 a la tarda, amb converses cansades i ulls enganxats al mòbil. Soc l’autobús que avança entre semàfors, on la ciutat es deixa mirar a través del vidre.
Aquí dins tots compartiu espai però no històries. O això creieu. Jo sé qui no ha dormit, qui espera un missatge, qui fingeix estar bé. Les olors, els gestos petits, la manera d’agafar la barra: tot parla.
Quan les portes es tanquen, el món exterior s’atura una mica. Tens uns minuts on no cal decidir res. Només avançar. I això, encara que no ho diguis, descansa.
A Plaça Catalunya canvieu de pell. Uns corren, altres dubten. Les veus es barregen, els idiomes també. Aquí ningú és d’un sol lloc. Jo connecto camins, però també versions de vosaltres mateixos.
A l’autobús, en canvi, la ciutat respira. Veus carrers que sempre hi són però que només mires quan no condueixes. El balanceig et fa pensar coses que no surten caminant. Algú riu al fons. Algú mira fora com si busqués una resposta entre els semàfors.
He vist petons discrets, discussions en veu baixa, gent gran que em coneix millor que casa seva. He vist criatures mirant-me com si fos una aventura. I tenen raó: cada trajecte ho és, encara que sembli igual.
Quan el servei s’atura, us impacienteu. Però també us mireu. Compartiu espera. Durant uns segons, la ciutat no va tan de pressa.
Quan baixes, jo continuo. Sempre continuo. Demà tornaràs amb un altre pensament, un altre cansament, una altra esperança petita. I jo et portaré igualment.
Perquè encara que no em parlis,
jo escolto.
I aquest, encara que no ho sembli, també és el teu viatge.
Soc el trajecte que repeteixes tant que ja no penses. Soc la L1 a primera hora, plena de silencis tensos. Soc la L3 a la tarda, amb converses cansades i ulls enganxats al mòbil. Soc l’autobús que avança entre semàfors, on la ciutat es deixa mirar a través del vidre.
Aquí dins tots compartiu espai però no històries. O això creieu. Jo sé qui no ha dormit, qui espera un missatge, qui fingeix estar bé. Les olors, els gestos petits, la manera d’agafar la barra: tot parla.
Quan les portes es tanquen, el món exterior s’atura una mica. Tens uns minuts on no cal decidir res. Només avançar. I això, encara que no ho diguis, descansa.
A Plaça Catalunya canvieu de pell. Uns corren, altres dubten. Les veus es barregen, els idiomes també. Aquí ningú és d’un sol lloc. Jo connecto camins, però també versions de vosaltres mateixos.
A l’autobús, en canvi, la ciutat respira. Veus carrers que sempre hi són però que només mires quan no condueixes. El balanceig et fa pensar coses que no surten caminant. Algú riu al fons. Algú mira fora com si busqués una resposta entre els semàfors.
He vist petons discrets, discussions en veu baixa, gent gran que em coneix millor que casa seva. He vist criatures mirant-me com si fos una aventura. I tenen raó: cada trajecte ho és, encara que sembli igual.
Quan el servei s’atura, us impacienteu. Però també us mireu. Compartiu espera. Durant uns segons, la ciutat no va tan de pressa.
Quan baixes, jo continuo. Sempre continuo. Demà tornaràs amb un altre pensament, un altre cansament, una altra esperança petita. I jo et portaré igualment.
Perquè encara que no em parlis,
jo escolto.
I aquest, encara que no ho sembli, també és el teu viatge.