SINCRONIES

Era una tarda plujosa i l'Alba observava, darrere de la barra, la gent que passava pel carrer corrents, intentant aixoplugar-se.

El bar, en canvi, estava ple de calidesa: les llums tènues, el so suau de les converses entretallades i l’aroma de cafè acabat de fer.
Mentre pensava en el contrast d'imatges que tenia davant, la porta es va obrir i el va veure entrar amb la seva guitarra a la mà.
Va seure a la cantonada i va demanar una cervesa.
En aquell moment, les seves mirades es van creuar i l'Alba va notar una presència familiar en ell, però no va saber identificar el perquè.
Quan li va apropar la beguda, es va atrevir a preguntar:
—Tocaries alguna cosa per nosaltres?
Ell la va mirar amb sorpresa, però també amb una certa curiositat. No estava acostumat que algú li demanés això, però va acceptar amb un moviment de cap. Després de tot, la música també era una manera de connectar.
Va començar a tocar una melodia suau, gairebé íntima, que es va estendre pel local com un murmuri.
L'Alba va tancar els ulls uns segons i es va deixar portar pel so. Aquella melodia la va traslladar a aquells moments de calma que sentia a la vora del mar, on semblava que el temps s'aturés.
Quan va acabar de tocar, els clients van irrompre en el seu estat d'embriaguesa amb forts aplaudiments.
Tornant a la realitat, li va preguntar pel seu nom.
—Em dic Marc —va dir amb un somriure discret.
—Jo soc l'Alba i m'ha encantat aquesta peça. És teva?
—Sí, és meva. M'agrada compondre —va contestar el Marc.
—I on trobes la inspiració?
—Suposo que la trobo en llocs com aquest. Passo per molts racons de la ciutat, i cada un té la seva energia.
Però, saps on em sento molt a gust? A l'espai pels músics que hi ha a l'estació de metro de Santa Eulàlia. Quan estic allà, tota la ciutat es fa petita i l’únic que compta és el que vull transmetre amb les meves lletres i la meva música.
L'Alba el va mirar amb sorpresa. No es podia creure que ell anomenés aquell mateix lloc, l'estació que ella travessava tants dies a la setmana.
—Curiós... —va dir ella. —Per mi, Santa Eulàlia és com un lloc de pas, és només el camí per anar a casa de la meva mare.
La conversa entre ells va continuar així, com una melodia que s'escriu a poc a poc. Anant i venint entre les seves vides i els seus pensaments. A mesura que parlaven, s'adonaven que els seus camins es creuaven de manera subtil en aquell punt de la ciutat.
Va ser com un descobriment silenciós, una espècie de revelació. Com si el lloc que ells havien conegut tants cops, de manera tan diferent, tingués una connexió amagada entre ells.
A fora, la pluja havia parat i el Marc va acabar-se la beguda i va aprofitar per seguir el seu camí.
Però alguna cosa havia canviat per l'Alba.
Quan ella tornava a casa de la seva mare i passava per l’estació de Santa Eulàlia, tot semblava tenir un nou significat. Sense voler-ho, pensava en ell, en la música, en la manera en què un lloc tan habitual podia esdevenir el punt d’unió de dues vides que potser no s’haurien trobat mai si no és per aquella conversa al bar.
El que havia estat un simple trajecte es va convertir en alguna cosa més: un pont invisible entre els dos. I aquell recorregut de metro, que l'Alba només veia com un espai de transició, va adquirir una nova dimensió, plena de les notes d’una música que ressonava en l’aire.