L’últim vagó

Al metro, el temps no corre: s’arrossega. A l’andana de la L3, les rajoles fan olor de pols antiga i d’un perfum que algú va deixar enrere fa cinc minuts. Entro a l’últim vagó perquè sempre he pensat que és on passen les coses que no surten als mapes.

A la primera parada, puja una dona gran amb una bossa de roba que diu Merceria Lola. S’asseu davant meu i em mira com si ja em conegués. A la segona, entra un noi amb una bicicleta plegable, nerviós, comptant els segons amb el peu. A la tercera, un músic amb una guitarra sense funda comença a afinar, però no toca mai. Només afina. El metro avança, túnel endins, com si s’endugués les paraules no dites.

Quan arribem a Paral·lel, les llums tremolen. El vagó queda en silenci. La dona de la merceria somriu i diu, gairebé en un xiuxiueig: “Aquí sempre baixa algú diferent del que ha pujat.” Ningú riu. El noi de la bici la mira, confós, i de cop s’adona que ja no té pressa. El músic deixa d’afinar i guarda la guitarra, satisfet d’una cançó que no ha sonat.

Baixo a Poble-sec. A l’andana, el soroll del tren marxant és com un adéu educat. Em giro i veig el vagó allunyar-se, amb la dona, el noi i el músic convertits en ombres familiars. Trec el mòbil per mirar l’hora, però no hi ha cobertura. Somric. A vegades, Barcelona també necessita perdre’s una mica sota terra.

Pugeu al metro. Trieu l’últim vagó. Potser no arribareu abans, però arribareu diferents. 🚇