Autor/a
Soria006
Categoria
Relat lliure
L’autobús de les hores petites
L’autobús nocturn passa quan la ciutat ja ha abaixat la veu. El N17 arriba amb retard, com sempre, però ningú protesta: a aquestes hores, el temps també va amb son. Pujo i valido el bitllet amb un gest automàtic, com si fos un ritual antic.
Només hi ha cinc passatgers. Una parella que no es parla però es mira als reflexos del vidre. Un noi adormit amb auriculars que no sonen. Una dona amb uniforme de neteja que tanca els ulls entre parada i parada. I el conductor, que saluda tothom pel retrovisor, un per un, com si ens conegués de tota la vida.
L’autobús avança per la Gran Via, i Barcelona sembla una maqueta abandonada: semàfors obedients, aparadors apagats, carrers que respiren lentament. A cada parada, puja algú amb una història curta: dues frases, un sospir, una mirada perduda. Ningú explica res, però tot s’entén.
Quan passem per plaça Espanya, el conductor diu en veu alta: “Aquí sempre hi ha qui canvia de direcció.” No sé si parla amb nosaltres o amb ell mateix. La parella baixa. El noi adormit es desperta de cop, com si hagués sentit el seu nom en un somni. La dona de la neteja somriu, cansada, però tranquil·la.
Baixo dues parades més tard. Abans de sortir, el conductor em diu bona nit amb una veu que sembla dir bona sort. L’autobús continua, ple de silencis compartits, enduent-se històries que només existeixen mentre dura el trajecte.
Camino cap a casa pensant que, potser, el transport públic no només ens porta d’un lloc a un altre. Potser ens sosté, una estona, mentre la ciutat dorm. 🚌
Només hi ha cinc passatgers. Una parella que no es parla però es mira als reflexos del vidre. Un noi adormit amb auriculars que no sonen. Una dona amb uniforme de neteja que tanca els ulls entre parada i parada. I el conductor, que saluda tothom pel retrovisor, un per un, com si ens conegués de tota la vida.
L’autobús avança per la Gran Via, i Barcelona sembla una maqueta abandonada: semàfors obedients, aparadors apagats, carrers que respiren lentament. A cada parada, puja algú amb una història curta: dues frases, un sospir, una mirada perduda. Ningú explica res, però tot s’entén.
Quan passem per plaça Espanya, el conductor diu en veu alta: “Aquí sempre hi ha qui canvia de direcció.” No sé si parla amb nosaltres o amb ell mateix. La parella baixa. El noi adormit es desperta de cop, com si hagués sentit el seu nom en un somni. La dona de la neteja somriu, cansada, però tranquil·la.
Baixo dues parades més tard. Abans de sortir, el conductor em diu bona nit amb una veu que sembla dir bona sort. L’autobús continua, ple de silencis compartits, enduent-se històries que només existeixen mentre dura el trajecte.
Camino cap a casa pensant que, potser, el transport públic no només ens porta d’un lloc a un altre. Potser ens sosté, una estona, mentre la ciutat dorm. 🚌