Autor/a
Marinneri
Categoria
Relat lliure
Pròxima estació…
Quan aquell matí les portes del primer vagó de la Línia 9 a Torrassa es van obrir res semblava diferent de qualsevol altre dia. Davant meu hi havia un mar de capcots aïllats per pantalles brillants i auriculars sense fils que convivien en un silenci sepulcral.
De seguida, les portes es van tancar amb un soroll hermètic i el comboi va emprendre la marxa de nou. La megafonia no va trigar a anunciar:
—Tren direcció Zona Universitària. Pròxima estació… Próxima estación… Next station… Collblanc. Enllaç amb Línia 5.
Però ningú no en va fer cas, només algun turista distret.
Aquell metro sense conductor va arribar a l’estació, les portes es van obrir, hi va haver gent que va sortir sense aixecar la vista del seu mòbil, i d’altra que va entrar fent el mateix. Les portes van tornar a tancar-se i el comboi a rodar sobre les vies.
Al cap d’un segons, la veu de megafonia va anunciar:
—Tren direcció Zona Universitària. Pròxima estació… Próxima estación… Next station… Collblanc. Enllaç amb Línia 5.
Els que ens vam adonar d’aquella repetició vam aixecar el cap, però li vam restar importància de seguida, no devia ser més que un error del sistema.
Pocs minuts després, el comboi entrava a l’estació. Per costum, vaig avançar cap a les portes, esperant baixar a Zona Universitària… però no ho vaig fer. Així que es van obrir, vaig mirar cap a l’andana i estava completament buida. Però el més desconcertant de tot era el nom de l’estació.
—Collblanc? —vaig preguntar-me.
No vaig ser l’únic que es va quedar astorat, molts d’altres estaven davant les altres portes sense moure’s. Però abans que ningú trepitgés aquella andana, els xiulets que anunciaven que el tren reprenia la marxa van sonar i ens van impedir baixar.
No tothom va ser conscient d’aquella estranya parada, però quan la megafonia repetí el mateix missatge, va ser quan tothom, sense excepció, va començar a mirar les pantalles a l’espera que tinguessin la resposta… però no va ser així.
Abans que ningú fes res, el tren va tornar a aturar-se en aquella versió buida i fantasmagòrica de l’estació de Collblanc. Ningú es va moure quan les portes es van obrir, l’andana continuava deserta.
El tren va tornar a arrencar i, malauradament per a tots, la megafonia va dir:
—Tren direcció Zona Universitària. Pròxima estació… Próxima estación… Next station… Collblanc. Enllaç amb Línia 5.
Tothom va buscar ajuda amb la mirada, però només va trobar rostres plens de desconsol, que amb les següents repeticions es va barrejar amb nerviosisme, por i enuig.
Quan ja ens havíem aturat una desena de cops en aquella estació espectral, un home amb aspecte de professor universitari va esclatar.
—Ja no puc més!
I així que el comboi es va aturar, va travessar les portes corrents i va desaparèixer de la nostra vista en un instant.
Tothom va contemplar l’escena amb els ulls esbatanats, però com si no hagués passat res, les portes es van tancar i el comboi va arrencar.
Uns segons més tard, la megafonia va dir:
—Tren direcció Zona Universitària… —Es va sentir com tothom contenia la respiració, durant la pausa—: Final de trajecte…
Les riallades alleujades dels viatgers van silenciar la resta de la locució.
Quan les portes es van obrir a l’estació de Zona Universitària, on sí que hi havia gent, tots vam baixar. Però jo, així com molts d’altres, no vaig poder evitar mirar enrere, preguntant-me que hauria passat amb aquell desconegut. Realment havia pogut escapar? O romandria en aquella estació deserta per sempre?
De seguida, les portes es van tancar amb un soroll hermètic i el comboi va emprendre la marxa de nou. La megafonia no va trigar a anunciar:
—Tren direcció Zona Universitària. Pròxima estació… Próxima estación… Next station… Collblanc. Enllaç amb Línia 5.
Però ningú no en va fer cas, només algun turista distret.
Aquell metro sense conductor va arribar a l’estació, les portes es van obrir, hi va haver gent que va sortir sense aixecar la vista del seu mòbil, i d’altra que va entrar fent el mateix. Les portes van tornar a tancar-se i el comboi a rodar sobre les vies.
Al cap d’un segons, la veu de megafonia va anunciar:
—Tren direcció Zona Universitària. Pròxima estació… Próxima estación… Next station… Collblanc. Enllaç amb Línia 5.
Els que ens vam adonar d’aquella repetició vam aixecar el cap, però li vam restar importància de seguida, no devia ser més que un error del sistema.
Pocs minuts després, el comboi entrava a l’estació. Per costum, vaig avançar cap a les portes, esperant baixar a Zona Universitària… però no ho vaig fer. Així que es van obrir, vaig mirar cap a l’andana i estava completament buida. Però el més desconcertant de tot era el nom de l’estació.
—Collblanc? —vaig preguntar-me.
No vaig ser l’únic que es va quedar astorat, molts d’altres estaven davant les altres portes sense moure’s. Però abans que ningú trepitgés aquella andana, els xiulets que anunciaven que el tren reprenia la marxa van sonar i ens van impedir baixar.
No tothom va ser conscient d’aquella estranya parada, però quan la megafonia repetí el mateix missatge, va ser quan tothom, sense excepció, va començar a mirar les pantalles a l’espera que tinguessin la resposta… però no va ser així.
Abans que ningú fes res, el tren va tornar a aturar-se en aquella versió buida i fantasmagòrica de l’estació de Collblanc. Ningú es va moure quan les portes es van obrir, l’andana continuava deserta.
El tren va tornar a arrencar i, malauradament per a tots, la megafonia va dir:
—Tren direcció Zona Universitària. Pròxima estació… Próxima estación… Next station… Collblanc. Enllaç amb Línia 5.
Tothom va buscar ajuda amb la mirada, però només va trobar rostres plens de desconsol, que amb les següents repeticions es va barrejar amb nerviosisme, por i enuig.
Quan ja ens havíem aturat una desena de cops en aquella estació espectral, un home amb aspecte de professor universitari va esclatar.
—Ja no puc més!
I així que el comboi es va aturar, va travessar les portes corrents i va desaparèixer de la nostra vista en un instant.
Tothom va contemplar l’escena amb els ulls esbatanats, però com si no hagués passat res, les portes es van tancar i el comboi va arrencar.
Uns segons més tard, la megafonia va dir:
—Tren direcció Zona Universitària… —Es va sentir com tothom contenia la respiració, durant la pausa—: Final de trajecte…
Les riallades alleujades dels viatgers van silenciar la resta de la locució.
Quan les portes es van obrir a l’estació de Zona Universitària, on sí que hi havia gent, tots vam baixar. Però jo, així com molts d’altres, no vaig poder evitar mirar enrere, preguntant-me que hauria passat amb aquell desconegut. Realment havia pogut escapar? O romandria en aquella estació deserta per sempre?