La línia

Aquell matí vaig sortir de casa, com sempre, a les 7.55 h. Com de costum, amb la música ressonant a les orelles amb ritmes de balada pop dels 80 i la mirada fixa al panot desgastat i gris de la Rambla del Brasil, em vaig apropar a la parada del bus 70. Les idees inconnexes continuaven lluitant per agrupar-se i construir una solució lògica als meus problemes. Sense adonar-me’n, estava assegut al darrer seient del bus, sorprenentment buit, mirant cap a la finestra i perdent-me en les línies blanques de la Gran Via de Carles III, que transcorria sense cap altre vehicle al llarg de la ruta.
Com en un somni, van aparèixer els imponents 11 carrils de la Diagonal i les vies del tram T1, T2 i T3, que vaig veure circular amb el seu silenci característic. Quan el bus va girar amb calma i dolçor a la dreta cap al carrer de Ganduxer, vaig adonar-me que, en realitat, des que vaig pujar al bus, no havia escoltat en cap moment el so inalterable de la sol·licitud de parada. Mentre pujàvem pel carrer, en direcció a la Bonanova, vaig aixecar el cap i vaig descobrir que, en tota aquella estona, estava completament sol al bus. Això em va sobtar molt, tenint en compte que eren les 8.15 h d’un dia feiner com qualsevol altre.
Arrufant el nas, vaig tornar la mirada al carrer, buit, on normalment circulaven multitud de cotxes. El que em va fer començar a sentir pessigolles a l’estómac va ser quan, com era habitual, vam girar a la dreta pel passeig de la Bonanova. Aquella artèria, tot i no ser de les més conegudes de Barcelona, sempre estava plena de gom a gom i es podia sentir com, en aquelles hores del matí, es vivia una energia extraordinària, amb els escolars uniformats anant al seu centre per aprendre com de dura era la vida i amb els executius que treballaven en aquelles oficines tan modernes en immobles senyorials com l’edifici de la Rotonda, amb la seva cúpula o templet mirador, obra de Lluís Bru.
Aleshores, vaig caure en el fet que tot estava en silenci i ens havíem allunyat del gir abrupte que solia fer el bus en arribar al carrer de Muntaner per anar cap a Mandri, el final de línia on m’havia de baixar per anar a la feina. La por va començar a créixer en el meu interior mentre cada cop era més conscient de l'estranyesa de la situació. Estava sol, completament sol a Barcelona. De fet, el conductor no hi era. El bus no l’operava cap conductor de la TMB. En aquell instant vaig notar com la sang se’m gelava a les venes i em vaig començar a marejar. Tota Barcelona girava al meu voltant mentre perdia el coneixement i queia. La Sagrada Família, la torre Agbar, les Arenes, el palau de Montjuïc, la presó de la Model, la plaça de Sants i l’estació de Sants, tot girava una vegada i una altra fins que es va fer la foscor.
Després d’uns instants de silenci sepulcral, una llum tènue i tímida comença a parpellejar en un punt llunyà i a poc a poc es va apropant. Mentre obro els ulls, veig cares desconegudes mirant-me preocupades. Mouen els llavis però no entenc les seves paraules. Mentre torna el so al meu cervell, girant el cap a l’esquerra, veig el característic espigó del Gas. Estic a l’Hospital del Mar.
- Senyor, som l’equip mèdic de l’Hospital del Mar. Ha patit un episodi agut d’ansietat per la pèrdua de la seva família en un accident. Ha tingut molta sort.
«Molta sort», ha dit. Ric d’histèria. Vull tornar a la línia 70; s’hi estava millor. Però he arribat al final de línia i he de canviar de transport. La meva vida s’ha acabat, però n’he de començar una de nova