Autor/a
MIreius
Categoria
Relat lliure
ANADA I TORNADA
No puc parlar d’ara, però sí de la història de la meva vida, perquè avui porto 25 anys treballant en moda, i això no hauria estat possible si durant tres anys no m’hagués aixecat cada matí il·lusionada per anar a la uni, a la UPC. Aquells matins tenien alguna cosa especial: la sensació que tot estava per començar.
Quina gran experiència per a una nena que havia anat a un col·legi de monges tota la vida. Ja era gran i ara havia de sortir del costat de casa, fer un pas endavant i agafar el tren. Baixava caminant fins a l’estació de Fabra i Puig, amb una barreja de nervis, por i curiositat, on el primer dia, tremolosa, seia sense mirar ni parlar amb ningú, observant-ho tot en silenci.
Quan ja havien passat unes setmanes, però, baixava corrents cap a la parada perquè, a l’andana, començava a veure unes cares que, dia rere dia, ja eren conegudes. Aquells desconeguts es van convertir en amics. Fèiem converses infinites, acudits, històries del cap de setmana i fins i tot somiàvem amb potser aquell noi que ja tenia nom, amb qui imaginàvem donar-nos el primer petó en aquells vagons que cada dia ens transportaven junts a la uni.
Era el millor moment del dia, l’anada i la tornada. El punt de retorn era un altre cop l’estació de tren de Terrassa: alguns dies tornàvem amb el grup més rialler, altres amb la persona que millor et feia sentir, compartint silencis, confidències i mirades. Pujar junts amb tots i seure en aquells seients de vellut era part del ritual, un temps que semblava només nostre.
Aquells viatges són part de la meva vida, són la meva història. Encara ara, quan quedem amb companys, recordem les històries i somriem: les estones de recolzament per dormir una estona amb el noi que més m’agradava, fer els deures a corre-cuita, repassar la lliçó abans d’un examen, decidir les festes a les quals aniríem aquella setmana i pensar què diríem a les mares quan tornéssim a casa.
Només puc dir que eren els trajectes més meravellosos de la meva vida, aquells moments senzills que, sense saber-ho, estaven construint tot el que vindria després.
Quina gran experiència per a una nena que havia anat a un col·legi de monges tota la vida. Ja era gran i ara havia de sortir del costat de casa, fer un pas endavant i agafar el tren. Baixava caminant fins a l’estació de Fabra i Puig, amb una barreja de nervis, por i curiositat, on el primer dia, tremolosa, seia sense mirar ni parlar amb ningú, observant-ho tot en silenci.
Quan ja havien passat unes setmanes, però, baixava corrents cap a la parada perquè, a l’andana, començava a veure unes cares que, dia rere dia, ja eren conegudes. Aquells desconeguts es van convertir en amics. Fèiem converses infinites, acudits, històries del cap de setmana i fins i tot somiàvem amb potser aquell noi que ja tenia nom, amb qui imaginàvem donar-nos el primer petó en aquells vagons que cada dia ens transportaven junts a la uni.
Era el millor moment del dia, l’anada i la tornada. El punt de retorn era un altre cop l’estació de tren de Terrassa: alguns dies tornàvem amb el grup més rialler, altres amb la persona que millor et feia sentir, compartint silencis, confidències i mirades. Pujar junts amb tots i seure en aquells seients de vellut era part del ritual, un temps que semblava només nostre.
Aquells viatges són part de la meva vida, són la meva història. Encara ara, quan quedem amb companys, recordem les històries i somriem: les estones de recolzament per dormir una estona amb el noi que més m’agradava, fer els deures a corre-cuita, repassar la lliçó abans d’un examen, decidir les festes a les quals aniríem aquella setmana i pensar què diríem a les mares quan tornéssim a casa.
Només puc dir que eren els trajectes més meravellosos de la meva vida, aquells moments senzills que, sense saber-ho, estaven construint tot el que vindria després.