Autor/a
ury58
Categoria
Relat lliure
EL BITLLET DE TORNADA
El veig cada matí, assegut sempre al mateix seient de l’autobús 24, just darrere del conductor, costat finestra. Té la mirada fixa en el carrer, però no sembla mirar-lo: el travessa, com si rere cada aparador polsós i cada semàfor esmorteït bategués un record antic.
Duu barret i americana, encara que faci calor. Les mans li tremolen una mica, però s’aferra al bastó amb una dignitat serena, com qui encara creu en la importància dels gestos petits. Ningú li parla, i ell no parla amb ningú. Però cada dia és allà. Mateixa hora. Mateixa ruta.
Un dimarts, el vehicle anava ple. No quedaven seients i em vaig plantar al seu costat. Em va mirar de reüll, i amb un somriure tímid va colpejar el seient del costat amb el bastó.
—Seu, noia. Els viatges llargs es fan més curts amb companyia.
La seva veu era vellutada, gastada com una cançó que fa anys que ningú no canta.
—Gràcies. Però no vaig gaire lluny.
—Cap viatge és curt si portes coses al cor.
Vam rodar en silenci per la ciutat. Ell assenyalava places, edificis, fanals.
—Aquí hi havia un cine on em vaig declarar a la meva dona. Allí, un cafè on escrivia cartes de comiat quan marxava a fer la mili. Aquest revolt… ai, aquest revolt, em va trair el genoll el dia del meu comiat de feina.
Jo només escoltava. No feia preguntes. El seu relat no tenia pressa.
—Ara només vinc a recordar… El bitllet de tornada és l’únic que em queda.
—I val la pena? Tornar, vull dir.
Ell em va mirar als ulls, i per un instant vaig veure el jove que havia estat, valent i tremolós, vivint de paraules i promeses.
—Sempre val la pena tornar on vas estimar. Encara que només hi quedin ombres.
Va quedar en silenci un moment, i després va afegir:
—Hi ha llocs que són més reals en el record que quan els trepitges. El trajecte… és l’últim pont que em queda amb ella.
Quan va sonar la parada final, es va aixecar amb esforç i em va fer una petita reverència, com si fóssim a un saló d’època.
—Demà tornaré. El passat sempre espera al mateix lloc. Potser també hi siguis tu.
I va baixar. Lentament. Com si deixés enrere no un autobús, sinó una vida sencera.
L’endemà hi vaig tornar. I l’altre. I el següent. Però el seient restava buit. Ningú semblava conèixer-lo. Ningú l’havia vist abans. Com si fos un reflex, un record col·lectiu que la ciutat evocava als que escolten més del que parlen.
Vaig preguntar al conductor. Ell em va mirar estranyat.
—Darrere meu? Sempre és buit. Ningú s’hi asseu.
Amb el pas dels dies, vaig començar a reconèixer la ciutat com ell ho feia. Ja no veia només carrers, sinó capes: el que havia estat, el que havia pogut ser, el que algú havia estimat abans que jo. Cada parada era una petita ferida oberta en el temps. Vaig entendre que no viatjava sola, que mai no ho havia fet. Portava amb mi veus, absències, promeses inacabades. El seient buit no era una falta, sinó una invitació: algú havia d’ocupar-lo per recordar que el temps no es perd, només canvia de mans.
Ara, quan pujo a l’autobús 24, miro sempre aquell seient. No hi seu ningú. Però sovint, quan el vehicle engega i el sol es filtra pels vidres amb aquella llum de mitja tarda que tot ho endolceix, em sembla sentir una veu a l’orella:
—Seu, noia. Els viatges llargs… es fan més curts amb companyia.
I aleshores, m’hi assec.
No per tornar al passat, sinó per entendre’l.
No per buscar-lo a ell, sinó per acceptar que tots, tard o d’hora, necessitem un bitllet de tornada, encara que sigui només per acomiadar-nos.
Duu barret i americana, encara que faci calor. Les mans li tremolen una mica, però s’aferra al bastó amb una dignitat serena, com qui encara creu en la importància dels gestos petits. Ningú li parla, i ell no parla amb ningú. Però cada dia és allà. Mateixa hora. Mateixa ruta.
Un dimarts, el vehicle anava ple. No quedaven seients i em vaig plantar al seu costat. Em va mirar de reüll, i amb un somriure tímid va colpejar el seient del costat amb el bastó.
—Seu, noia. Els viatges llargs es fan més curts amb companyia.
La seva veu era vellutada, gastada com una cançó que fa anys que ningú no canta.
—Gràcies. Però no vaig gaire lluny.
—Cap viatge és curt si portes coses al cor.
Vam rodar en silenci per la ciutat. Ell assenyalava places, edificis, fanals.
—Aquí hi havia un cine on em vaig declarar a la meva dona. Allí, un cafè on escrivia cartes de comiat quan marxava a fer la mili. Aquest revolt… ai, aquest revolt, em va trair el genoll el dia del meu comiat de feina.
Jo només escoltava. No feia preguntes. El seu relat no tenia pressa.
—Ara només vinc a recordar… El bitllet de tornada és l’únic que em queda.
—I val la pena? Tornar, vull dir.
Ell em va mirar als ulls, i per un instant vaig veure el jove que havia estat, valent i tremolós, vivint de paraules i promeses.
—Sempre val la pena tornar on vas estimar. Encara que només hi quedin ombres.
Va quedar en silenci un moment, i després va afegir:
—Hi ha llocs que són més reals en el record que quan els trepitges. El trajecte… és l’últim pont que em queda amb ella.
Quan va sonar la parada final, es va aixecar amb esforç i em va fer una petita reverència, com si fóssim a un saló d’època.
—Demà tornaré. El passat sempre espera al mateix lloc. Potser també hi siguis tu.
I va baixar. Lentament. Com si deixés enrere no un autobús, sinó una vida sencera.
L’endemà hi vaig tornar. I l’altre. I el següent. Però el seient restava buit. Ningú semblava conèixer-lo. Ningú l’havia vist abans. Com si fos un reflex, un record col·lectiu que la ciutat evocava als que escolten més del que parlen.
Vaig preguntar al conductor. Ell em va mirar estranyat.
—Darrere meu? Sempre és buit. Ningú s’hi asseu.
Amb el pas dels dies, vaig començar a reconèixer la ciutat com ell ho feia. Ja no veia només carrers, sinó capes: el que havia estat, el que havia pogut ser, el que algú havia estimat abans que jo. Cada parada era una petita ferida oberta en el temps. Vaig entendre que no viatjava sola, que mai no ho havia fet. Portava amb mi veus, absències, promeses inacabades. El seient buit no era una falta, sinó una invitació: algú havia d’ocupar-lo per recordar que el temps no es perd, només canvia de mans.
Ara, quan pujo a l’autobús 24, miro sempre aquell seient. No hi seu ningú. Però sovint, quan el vehicle engega i el sol es filtra pels vidres amb aquella llum de mitja tarda que tot ho endolceix, em sembla sentir una veu a l’orella:
—Seu, noia. Els viatges llargs… es fan més curts amb companyia.
I aleshores, m’hi assec.
No per tornar al passat, sinó per entendre’l.
No per buscar-lo a ell, sinó per acceptar que tots, tard o d’hora, necessitem un bitllet de tornada, encara que sigui només per acomiadar-nos.