Autor/a
ury58
Categoria
Relat lliure
ÚLTIMA PARADA: MONTJUÏC
La Laia va pujar al funicular de Montjuïc amb la bicicleta d’AMBici agafada per la barra metàl·lica i el cap ple de soroll. Havia estat un dia llarg, d’aquells que s’enganxen a la pell com la pols fina dels carrers d’estiu. Volia aire, alçada, silenci. No esperava res més que uns minuts de trajecte i una ciutat vista des de dalt.
El vagó anava gairebé buit. Un home dormia amb el cap recolzat al vidre, i una dona gran murmurava paraules inconnexes, com si resés a algú que no hi era. Quan les portes es van tancar, la Laia va notar una lleu pressió a les orelles, diferent de les altres vegades, com si el funicular no només s’enfilés per la muntanya, sinó també cap endins.
El túnel va empassar-se la llum.
Durant uns segons —o potser minuts— el món va quedar suspès en una boira densa, irreal. El soroll dels rails es va esmorteir fins a convertir-se en un murmuri profund, gairebé un cant antic. Les parets del túnel ja no eren de pedra ni de formigó: lluïen vetes fosforescents, símbols gravats que semblaven moure’s quan no els mirava directament.
Quan el vagó es va aturar, no hi va haver cap anunci.
Les portes es van obrir a un Montjuïc que no existia.
La ciutat s’estenia als seus peus, però no era la Barcelona que coneixia. Les llums brillaven com constel·lacions vives, els edificis respiraven lentament, i els carrers eren travessats per figures que no caminaven del tot tocant a terra. Criatures antigues, fetes de pedra, de fum, de records. Guardians dels límits, va comprendre sense saber com.
Va notar que totes aquelles figures l’observaven amb una atenció antiga, no hostil, però sí exigent. Algunes inclinaven el cap; d’altres recolzaven mans impossibles sobre el terra, com si sentissin el pols profund de la muntanya. La Laia va comprendre que no era una visitant casual. El funicular no s’havia desviat: havia respost. Cada pas que ella havia fet sense adonar-se’n —cada decisió ajornada, cada camí no pres— havia anat traçant una línia invisible fins aquell punt.
Va recordar totes les vegades que havia pujat sense mirar, sense escoltar, pensant només en arribar. I va sentir una punxada suau, no de culpa, sinó de responsabilitat. Hi havia trajectes que no demanaven pressa, sinó presència.
—Has arribat tard… però no massa.
La veu provenia d’una figura alta, amb ulls com fanals antics. Portava un uniforme que recordava vagament el d’un revisor, però teixit amb fils que semblaven extrets de la nit.
—Què és aquest lloc? —va preguntar la Laia, amb la veu més ferma del que se sentia.
—És la ciutat quan ningú la mira. El revers del trajecte. Cada muntanya en té un. Cada pas elevat, una porta.
Va mirar la bicicleta. Les rodes giraven soles, lentament.
—I jo?
La figura va somriure.
—Tu ets d’aquí i no ho sabies. Algú ha de vetllar perquè els camins no s’oblidin. Algú ha de tornar-los a obrir quan el món es torna massa sorollós.
El funicular va xiular. Un sol avís. Última crida.
—Pots quedar-te —va dir la figura—. O pots tornar. Però ja no seràs la mateixa.
La Laia va pujar de nou al vagó. Quan va baixar, minuts després, Montjuïc tornava a ser Montjuïc. El cel, normal. La ciutat, sorollosa.
Però des d’aquell dia, cada cop que passa prop del funicular, nota com alguna cosa respon dins seu. I sap que, quan arribi el moment, hi haurà trajectes que només ella podrà fer.
Perquè no totes les parades apareixen als mapes.
I no tots els viatges són d’anada.
El vagó anava gairebé buit. Un home dormia amb el cap recolzat al vidre, i una dona gran murmurava paraules inconnexes, com si resés a algú que no hi era. Quan les portes es van tancar, la Laia va notar una lleu pressió a les orelles, diferent de les altres vegades, com si el funicular no només s’enfilés per la muntanya, sinó també cap endins.
El túnel va empassar-se la llum.
Durant uns segons —o potser minuts— el món va quedar suspès en una boira densa, irreal. El soroll dels rails es va esmorteir fins a convertir-se en un murmuri profund, gairebé un cant antic. Les parets del túnel ja no eren de pedra ni de formigó: lluïen vetes fosforescents, símbols gravats que semblaven moure’s quan no els mirava directament.
Quan el vagó es va aturar, no hi va haver cap anunci.
Les portes es van obrir a un Montjuïc que no existia.
La ciutat s’estenia als seus peus, però no era la Barcelona que coneixia. Les llums brillaven com constel·lacions vives, els edificis respiraven lentament, i els carrers eren travessats per figures que no caminaven del tot tocant a terra. Criatures antigues, fetes de pedra, de fum, de records. Guardians dels límits, va comprendre sense saber com.
Va notar que totes aquelles figures l’observaven amb una atenció antiga, no hostil, però sí exigent. Algunes inclinaven el cap; d’altres recolzaven mans impossibles sobre el terra, com si sentissin el pols profund de la muntanya. La Laia va comprendre que no era una visitant casual. El funicular no s’havia desviat: havia respost. Cada pas que ella havia fet sense adonar-se’n —cada decisió ajornada, cada camí no pres— havia anat traçant una línia invisible fins aquell punt.
Va recordar totes les vegades que havia pujat sense mirar, sense escoltar, pensant només en arribar. I va sentir una punxada suau, no de culpa, sinó de responsabilitat. Hi havia trajectes que no demanaven pressa, sinó presència.
—Has arribat tard… però no massa.
La veu provenia d’una figura alta, amb ulls com fanals antics. Portava un uniforme que recordava vagament el d’un revisor, però teixit amb fils que semblaven extrets de la nit.
—Què és aquest lloc? —va preguntar la Laia, amb la veu més ferma del que se sentia.
—És la ciutat quan ningú la mira. El revers del trajecte. Cada muntanya en té un. Cada pas elevat, una porta.
Va mirar la bicicleta. Les rodes giraven soles, lentament.
—I jo?
La figura va somriure.
—Tu ets d’aquí i no ho sabies. Algú ha de vetllar perquè els camins no s’oblidin. Algú ha de tornar-los a obrir quan el món es torna massa sorollós.
El funicular va xiular. Un sol avís. Última crida.
—Pots quedar-te —va dir la figura—. O pots tornar. Però ja no seràs la mateixa.
La Laia va pujar de nou al vagó. Quan va baixar, minuts després, Montjuïc tornava a ser Montjuïc. El cel, normal. La ciutat, sorollosa.
Però des d’aquell dia, cada cop que passa prop del funicular, nota com alguna cosa respon dins seu. I sap que, quan arribi el moment, hi haurà trajectes que només ella podrà fer.
Perquè no totes les parades apareixen als mapes.
I no tots els viatges són d’anada.