Etern "echoes"

El camí que haurà de recórrer és fràgil i alhora esmolat, com els reflexos al vidre del metro quan entra al túnel. Mai no s’endevina l’instant exacte, ni la forma, ni la causa. Només el moviment.
Suposa que aquell gest va errar la intenció. Entre parades, decideix ajornar el seu plaer, desplaçar-lo, oferir-lo al benestar d’un altre. Ho escriu amb lletra petita mentre el comboi sacseja les idees.
Cap a les vuit, quan la tarda comença a decantar-se, les portes s’obren a Passeig de Gràcia i la percepció s’afina. De dins cap enfora. Les possibilitats la munten, indòmites, i el verd dels seients, dels mapes, dels semàfors llunyans, es torna més verd, més bell.
I ella, sola, ho observa tot.
El demà li grinyola com les vies en una corba tancada, però aconsegueix —encara que sigui només per uns instants— capitanejar el vaixell. Canviar el rumb. Deixar anar el misteri mentre el metro avança sota la ciutat.
S’hi afegeixen ombres, murmuris, petites bèsties que viatgen amb ella: pensaments, records, pors menors. Els dona refugi, els mira de fit a fit, gairebé els aplaudeix abans que baixin a la seva parada.
Pensa, un cop més, que les cançons de bressol no haurien de ser tristes. Ho anota just abans que s’anunciï l’estació final.