Autor/a
nu
Categoria
Relat lliure
L'última parada
El metro es va aturar amb aquell sotrac suau de sempre, com si badallés abans de tornar a empassar-se la ciutat. La porta es va obrir i una bafarada tèbia va omplir el vagó, barrejant olor de pluja, cafè i pressa.
La Clara hi pujava cada matí a la mateixa hora, línia vermella, direcció Fondo. Sabia on seure perquè coneixia el ritme exacte del comboi, l’instant en què la llum travessava el túnel abans de la parada d’Urquinaona. Era el seu petit miracle quotidià.
Aquell dia, però, hi havia algú nou. Un home amb una guitarra, assegut a terra, tocava amb delicadesa una melodia que semblava tenir un significat. No demanava diners. Només tocava.
La Clara el va mirar i ell va aixecar la mirada. Només un instant. Però en aquell gest hi havia un reconeixement, una complicitat que el soroll del metro no podia trencar.
Cada estació, uns quants compassos nous. Entre pauses, melodies que s’hi escolaven com el vent. Rambla Just Oliveres, Santa Eulàlia, Espanya… fins que el monitor va anunciar “Universitat”. La Clara havia de baixar allà. Es va aixecar, però abans de sortir, l’home va aturar el moviment de les mans i li va dir: “Encara no és l’última parada.”
La porta es va tancar darrere seu, i el metro va desaparèixer dins el túnel. Ella es va quedar quieta al vestíbul, amb la sensació que potser alguna cosa important havia passat i s’havia escapat d'entre els raïls.
Durant dies, hi va tornar. Mateixa hora, mateixa línia, mateix vagó quan podia, mateix lloc a la porta. Mirava discretament cap al fons, buscant aquella figura asseguda a terra, aquella guitarra recolzada a la paret, però només hi trobava motxilles, maletes, cistelles de compra, gent llegint i gent dormint. L’home no hi era mai. Només el soroll metàl·lic del viatge, i aquella llum que travessava el vagó en un sospir breu abans de desaparèixer, com si algú encengués i apagués un record massa ràpid.
Hi havia matins en què la Clara començava a dubtar si l’havia imaginat. Potser havia estat només un músic ocasional, d’aquells que salten de línia en línia, i ella hi havia projectat tota una història que en realitat no existia. Potser la frase “encara no és l’última parada” no tenia cap significat ocult i només havia estat una excentricitat. Però la manera com li havia ressonat a dins no semblava casual.
Fins que un matí, a plaça de Sants, va sentir una guitarra remota, en un altre vagó. Va córrer, impulsada per una urgència que no havia sentit mai en un transport públic. Es va obrir pas entre turistes i maletes que ocupaven el passadís com petites muralles improvisades, esquivant motxilles, carrets de la compra i cossos aturats al bell mig de la porta, demanant perdó a mitja veu. Aquesta vegada, ella no va baixar a Universitat. Va seguir viatjant, parada rere parada, fins al final de línia.
Quan les portes es van obrir al Fondo, l’home li va oferir la guitarra. “Ara és la teva parada”, li va dir.
La Clara va agafar l’instrument, s’hi va veure reflectida al lacat de la fusta, i va entendre que aquell viatge era molt més que el recorregut entre dos punts. El metro era el fil invisible que unia les vides de desconeguts que, sense saber-ho, compartien melodies, silencis i comiats.
Quan el comboi va tornar per la via contrària, la Clara tocava la guitarra que havia rebut com a ofrena. I algú, al seu seient habitual, va aixecar el cap, embadalit, com si reconegués una melodia que tenia un significat per a ell.
La Clara hi pujava cada matí a la mateixa hora, línia vermella, direcció Fondo. Sabia on seure perquè coneixia el ritme exacte del comboi, l’instant en què la llum travessava el túnel abans de la parada d’Urquinaona. Era el seu petit miracle quotidià.
Aquell dia, però, hi havia algú nou. Un home amb una guitarra, assegut a terra, tocava amb delicadesa una melodia que semblava tenir un significat. No demanava diners. Només tocava.
La Clara el va mirar i ell va aixecar la mirada. Només un instant. Però en aquell gest hi havia un reconeixement, una complicitat que el soroll del metro no podia trencar.
Cada estació, uns quants compassos nous. Entre pauses, melodies que s’hi escolaven com el vent. Rambla Just Oliveres, Santa Eulàlia, Espanya… fins que el monitor va anunciar “Universitat”. La Clara havia de baixar allà. Es va aixecar, però abans de sortir, l’home va aturar el moviment de les mans i li va dir: “Encara no és l’última parada.”
La porta es va tancar darrere seu, i el metro va desaparèixer dins el túnel. Ella es va quedar quieta al vestíbul, amb la sensació que potser alguna cosa important havia passat i s’havia escapat d'entre els raïls.
Durant dies, hi va tornar. Mateixa hora, mateixa línia, mateix vagó quan podia, mateix lloc a la porta. Mirava discretament cap al fons, buscant aquella figura asseguda a terra, aquella guitarra recolzada a la paret, però només hi trobava motxilles, maletes, cistelles de compra, gent llegint i gent dormint. L’home no hi era mai. Només el soroll metàl·lic del viatge, i aquella llum que travessava el vagó en un sospir breu abans de desaparèixer, com si algú encengués i apagués un record massa ràpid.
Hi havia matins en què la Clara començava a dubtar si l’havia imaginat. Potser havia estat només un músic ocasional, d’aquells que salten de línia en línia, i ella hi havia projectat tota una història que en realitat no existia. Potser la frase “encara no és l’última parada” no tenia cap significat ocult i només havia estat una excentricitat. Però la manera com li havia ressonat a dins no semblava casual.
Fins que un matí, a plaça de Sants, va sentir una guitarra remota, en un altre vagó. Va córrer, impulsada per una urgència que no havia sentit mai en un transport públic. Es va obrir pas entre turistes i maletes que ocupaven el passadís com petites muralles improvisades, esquivant motxilles, carrets de la compra i cossos aturats al bell mig de la porta, demanant perdó a mitja veu. Aquesta vegada, ella no va baixar a Universitat. Va seguir viatjant, parada rere parada, fins al final de línia.
Quan les portes es van obrir al Fondo, l’home li va oferir la guitarra. “Ara és la teva parada”, li va dir.
La Clara va agafar l’instrument, s’hi va veure reflectida al lacat de la fusta, i va entendre que aquell viatge era molt més que el recorregut entre dos punts. El metro era el fil invisible que unia les vides de desconeguts que, sense saber-ho, compartien melodies, silencis i comiats.
Quan el comboi va tornar per la via contrària, la Clara tocava la guitarra que havia rebut com a ofrena. I algú, al seu seient habitual, va aixecar el cap, embadalit, com si reconegués una melodia que tenia un significat per a ell.