Autor/a
zart
Categoria
Relat lliure
Clot, final de línia
El primer cop no li sembla estrany tornar a baixar al Clot. El metro té aquestes coses: passadissos llargs com dies que no recordes haver començat, escales que et deixen exactament on no volies anar. Ve de la L3, verd gastat, olor de fre calent i perfum barat. Segueix els cartells amb fletxes blaves, grogues, vermelles. Correspondència. Sempre correspondència.
El Clot és soroll sec de passos, rajoles esquerdades, sostres baixos que no prometen res. Anuncis repetits: acadèmies d’anglès, concerts que ja han passat, una ciutat que s’anuncia a ella mateixa sense escoltar-se. Tot és exactament igual. O gairebé.
L’endemà prova la L5, blava, directa, clínica. Puja a Sants, baixa a Diagonal, canvia sense pensar. Però el passadís s’allarga massa. Un revolt que no recordava. I de cop, el mateix eco. Clot, altra vegada. El nom blanc sobre fons vermell. Impertorbable.
Comença a provar-ho tot. L4, groga, direcció mar. Selva de Mar, Poblenou, el soroll llunyà de la platja que no es veu mai. L2, lila, freda, sota un Eixample que sembla dibuixat amb regle. L1, vermella, vella, tossuda. Cada línia li promet una sortida diferent. Cada línia l’hi torna.
El metro no falla: respon. Cada túnel sembla saber coses d’ell. Les veus de megafonia canvien lleument el to, com si li parlessin només a ell. “Pròxima estació…” Sempre el mateix final.
Amb els dies, el Clot es transforma sense moure’s. En una versió les rajoles són més gastades. En una altra, un mural nou tapa una esquerda antiga. En una altra, un músic toca una cançó que reconeix sense haver-la sentit mai. Ell, en canvi, arriba sempre una mica més cansat.
Recorda - sense voler- aquell dia. No comença clar, però insisteix. Una andana plena. Algú que no baixa. Algú que sí. Una porta que es tanca massa aviat. Una decisió petita, mínima. El tipus de cosa que només sembla important quan ja és tard.
Ho entén assegut en un banc metàl·lic, mentre passen trens de totes les línies. El metro no l’ha desorientat. L’ha portat exactament on va quedar ancorat. El lloc on no va acabar una conversa. On no va tornar a pujar.
Per primer cop, no segueix cap fletxa. No canvia de línia. Es queda.
Barcelona continua movent-se sota terra.
Ell, no.
El Clot és soroll sec de passos, rajoles esquerdades, sostres baixos que no prometen res. Anuncis repetits: acadèmies d’anglès, concerts que ja han passat, una ciutat que s’anuncia a ella mateixa sense escoltar-se. Tot és exactament igual. O gairebé.
L’endemà prova la L5, blava, directa, clínica. Puja a Sants, baixa a Diagonal, canvia sense pensar. Però el passadís s’allarga massa. Un revolt que no recordava. I de cop, el mateix eco. Clot, altra vegada. El nom blanc sobre fons vermell. Impertorbable.
Comença a provar-ho tot. L4, groga, direcció mar. Selva de Mar, Poblenou, el soroll llunyà de la platja que no es veu mai. L2, lila, freda, sota un Eixample que sembla dibuixat amb regle. L1, vermella, vella, tossuda. Cada línia li promet una sortida diferent. Cada línia l’hi torna.
El metro no falla: respon. Cada túnel sembla saber coses d’ell. Les veus de megafonia canvien lleument el to, com si li parlessin només a ell. “Pròxima estació…” Sempre el mateix final.
Amb els dies, el Clot es transforma sense moure’s. En una versió les rajoles són més gastades. En una altra, un mural nou tapa una esquerda antiga. En una altra, un músic toca una cançó que reconeix sense haver-la sentit mai. Ell, en canvi, arriba sempre una mica més cansat.
Recorda - sense voler- aquell dia. No comença clar, però insisteix. Una andana plena. Algú que no baixa. Algú que sí. Una porta que es tanca massa aviat. Una decisió petita, mínima. El tipus de cosa que només sembla important quan ja és tard.
Ho entén assegut en un banc metàl·lic, mentre passen trens de totes les línies. El metro no l’ha desorientat. L’ha portat exactament on va quedar ancorat. El lloc on no va acabar una conversa. On no va tornar a pujar.
Per primer cop, no segueix cap fletxa. No canvia de línia. Es queda.
Barcelona continua movent-se sota terra.
Ell, no.