L’andana

Avui no hi ha excusa. La moto és al taller i Renfe ha tornat a fallar. Trenta minuts per arribar a la reunió. Si agafo un altre bus, arribaré tard. Una altre vegada.
Davant meu, la boca del metro s’obre com una gola fosca. Fa quatre anys que no baixo aquí. Quatre anys esquivant aquesta xarxa subterrània. La moto m’ha salvat d’això. Fins avui.
Respiro. Compto fins a cinc. Baixo el primer graó.
La llum es torna artificial. Les parets s’apropen. No, no s’apropen. És la percepció. Ho sé, m’ho ha dit mil vegades el psicòleg.
Un home m’avança per l’esquerra. Una parella riu. Un nen arrossega una motxilla. Tothom baixa amb una tranquil·litat insultant.
Arribo al replà. El túnel es bifurca: sortida o andanes. Sortida. Puc girar ara mateix. Trucar a la feina, inventar alguna cosa. Un mareig, que no seria mentida.
Però estic en període de prova. Ja vaig arribar tard dimarts. I divendres.
Valido el bitllet. El torn s’obre amb un clic que em sona a tancament. Camino pel passadís estret. Les rajoles blanques reflecteixen una llum freda que ho fa tot més petit.
L’andana.
Aquí és pitjor. L’aire és espès, reciclat, carregat d’olors: colònia, cafè, suor. El sostre és baix, massa baix. Les vies s’endinsen en forats negres a banda i banda.
Hi ha gent arreu. Massa. Tots esperant amb aquella paciència urbana que jo no tinc. Em col·loco al final, a prop de les escales.
“El proper tren arribarà en 2 minuts.”
Dos minuts. Cent vint segons.
Noto la suor al clatell. El cor s’ accelera. Les mans, fredes i humides. Respiro per la boca perquè pel nas em sembla que no hi ha prou aire. Sé que n’hi ha. Sé que és irracional. Però el cos no escolta la raó.
Una ràfega d’aire calent anuncia el tren. Després el soroll: aquell rugit metàl·lic que va creixent, que ho omple tot. El tren frena amb un xerric agut.
Les portes s’obren. La gent empeny. Jo també hi entro, arrossegada pel corrent humà, com un peix que no sap nedar contra corrent.
Dins.
Les portes es tanquen amb un cop sec. Definitiu. Aquest és el moment que més odio: quan ja no pots sortir. Quan estàs atrapada.
El vagó va ple. Cossos apretats, respiracions alienes. Un home llegeix el diari obert ocupant un espai que no és seu. Una noia mou el cap al ritme d’una música.
Tanco els ulls. Error. Amb els ulls tancats, la sensació d’ofec és pitjor. Els obro. Miro el plànol. Compto estacions. Cinc fins la meva.
El tren arranca. Ens endinsem al túnel. Fosc absolut a les finestres, només el reflex dels nostres cossos apilats dins d’una càpsula sota terra.
Sota. Tones i tones de ciment, d’edificis, de vida damunt nostre.
Respiro. Sis segons inspirar, sis expirar. Com diu l’aplicació de mindfulness.
Primera parada. La gent baixa, entra més gent. No hi ha espai, però sempre en troben.
Segona parada. Una dona gran em trepitja sense voler. Em demana perdó. Jo somric automàticament, com si no estigués desintegrant-me per dins.
Tercera. Quarta. Una més, només una.
El tren redueix la velocitat. Les portes s’obren. Surto disparada, massa ràpid, xocant amb algú que es queixa. No miro enrere. Pujo les escales de dos en dos, amb el cor a punt d’explotar.
Sortida. Llum del dia. Aire fred. Cel gris de febrer, però cel al cap i a la fi.
M’aturo a la cantonada, respirant com si acabés de córrer una marató. La gent passa pel meu costat sense mirar-me.
Miro el rellotge. Vuit minuts per arribar caminant a la feina. Arribaré aviat.
Ho he fet.
No sé si ho tornaria a fer demà. Però avui, ho he fet.
I això, ara mateix, és suficient.