Autor/a
Bran
Categoria
Relat lliure
El 24 sempre puja cansat
El 24 sempre puja cansat. Ho fa amb aquella respiració greu dels vehicles que ja ho han vist tot. A les set del vespre, quan el Carmel comença a encendre finestres com si fossin estrelles mal posades, el conductor gira una mica més el volant del que tocaria.
No és res exagerat. Un carrer més amunt. Un revolt que no surt als mapes. Ningú protesta.
Els passatgers pugen amb el dia enganxat al cos. Espatlles caigudes. Ulls buits. Una dona amb sabates a la mà. Un home que encara respon correus. Un noi que no sap on deixar la tristesa. S’asseuen. Miren endavant. Mai fora.
Però el conductor sí.
Sap exactament on frenar una mica menys, on deixar que l’autobús s’escoli com una idea prohibida. Des d’aquell punt, durant tres segons exactes, Barcelona s’obre. El mar al fons, pla i fosc, com si algú l’hagués apagat amb cura. Els terrats il·luminats, irregulars, plens de roba estesa i taules petites on encara queda una cervesa a mig beure. Les antenes dibuixen signes secrets contra el cel. El Carmel, amb les seves escales impossibles, els murs gastats, els balcons estrets on la vida s’aguanta amb pinces, respira lent, orgullós, com un animal antic que vigila la ciutat des de dalt.
La primera nit va pensar que algú ho diria. Que algú aixecaria el cap.
Ningú.
La segona nit també ho va fer. I la tercera. I totes les que van venir després. El desviament es va convertir en un ritual mínim. Un regal silenciós. Una forma de resistència.
Alguns passatgers, però, van començar a arribar sempre a la mateixa hora. Sempre al mateix seient. Sense mirar per la finestra. Però amb un somriure petit. Imperceptible. Com si sabessin.
L’autobús pujava. Sempre una mica més.
Les parades quedaven enrere. Les oficials. Les útils. Les que serveixen per baixar.
L’última nit no hi havia ningú cansat. Només insomnes. Gent amb els ulls oberts de dins. El conductor va girar el volant com sempre. Però el carrer no s’acabava. El pendent continuava. La ciutat es feia petita, després llunyana, després memòria.
El 24 ja no tocava l’asfalt. Puja encara.
Diuen que si no pots dormir i mires cap al Carmel, veuràs una línia de llum movent-se lentament, com una constel·lació que no surt als llibres.
És l’autobús.
Encara pujant.
Encara regalant vistes a qui ja no espera res.
No és res exagerat. Un carrer més amunt. Un revolt que no surt als mapes. Ningú protesta.
Els passatgers pugen amb el dia enganxat al cos. Espatlles caigudes. Ulls buits. Una dona amb sabates a la mà. Un home que encara respon correus. Un noi que no sap on deixar la tristesa. S’asseuen. Miren endavant. Mai fora.
Però el conductor sí.
Sap exactament on frenar una mica menys, on deixar que l’autobús s’escoli com una idea prohibida. Des d’aquell punt, durant tres segons exactes, Barcelona s’obre. El mar al fons, pla i fosc, com si algú l’hagués apagat amb cura. Els terrats il·luminats, irregulars, plens de roba estesa i taules petites on encara queda una cervesa a mig beure. Les antenes dibuixen signes secrets contra el cel. El Carmel, amb les seves escales impossibles, els murs gastats, els balcons estrets on la vida s’aguanta amb pinces, respira lent, orgullós, com un animal antic que vigila la ciutat des de dalt.
La primera nit va pensar que algú ho diria. Que algú aixecaria el cap.
Ningú.
La segona nit també ho va fer. I la tercera. I totes les que van venir després. El desviament es va convertir en un ritual mínim. Un regal silenciós. Una forma de resistència.
Alguns passatgers, però, van començar a arribar sempre a la mateixa hora. Sempre al mateix seient. Sense mirar per la finestra. Però amb un somriure petit. Imperceptible. Com si sabessin.
L’autobús pujava. Sempre una mica més.
Les parades quedaven enrere. Les oficials. Les útils. Les que serveixen per baixar.
L’última nit no hi havia ningú cansat. Només insomnes. Gent amb els ulls oberts de dins. El conductor va girar el volant com sempre. Però el carrer no s’acabava. El pendent continuava. La ciutat es feia petita, després llunyana, després memòria.
El 24 ja no tocava l’asfalt. Puja encara.
Diuen que si no pots dormir i mires cap al Carmel, veuràs una línia de llum movent-se lentament, com una constel·lació que no surt als llibres.
És l’autobús.
Encara pujant.
Encara regalant vistes a qui ja no espera res.