Autor/a
Em_vull_jubilar
Categoria
Relat lliure
El concurs de relats de TMB
Agafo el metro uns minuts abans de les vuit, per anar a treballar. Normalment em quedo dret i, si hi ha lloc, em recolzo en una porta a la banda contrària de les andanes. Trec el mòbil per poder llegir els correus que m’han arribat aquesta nit. Alguns ja els esborro sense ni obrir-los. Els altres, els vaig llegint i esborrant. Però aquest, ai aquest: TMB convoca el concurs de relats curts.
A punt de fer els seixanta-tres, vivint el terrible dol d’haver perdut fa uns mesos la meva estimada dona, amb qui he viscut més de quaranta-cinc anys, m’ha tornat de ple l’ànsia d’escriure. Escric les meves novel·les i, jugant, em publico jo mateix la primera ben aviat. Temps enrere no em costava gens fer petits relats. Fent la mili, vaig guanyar el premi literari del regiment amb el relat de la dura vida de la camisa d’un soldadet. Em vaig guanyar dues setmanes de permís. Tot un regal, poder tornar un parell de setmanes a casa, amb ella.
També em ve al cap que, des de ben petit, quan algú preguntava: “i tu què vols ser quan siguis gran?” jo no deia “bomber o metge”, o coses així, jo responia “vull ser escriptor”. I també recordo que a la mare, tota ufanosa, li agradava explicar que el seu nen, abans de gairebé parlar, s’asseia al passadís de casa i agafava com podia els llibres de les lleixes, alguns pesaven molt, i s’hi passava hores mirant, primer les fotos, i després demanant què volia dir aquella paraula o aquella altra. Jo sempre, sempre, em moria de vergonya amb aquell desplegament d’orgull familiar.
Vaig llegint bé com participar en el concurs. Començo a imaginar de què podria escriure un petit relat, que pugui encabir dins del reduït format que demanen.
Potser podria escriure una història d’intriga entre les línies del metro. Una persecució d’espies que van saltant de línia en línia quan arriben a les estacions amb enllaços i s’han de perseguir pels corredors de transbordament i pujar i baixar escales per les estacions i les entrades i sortides de Plaça Espanya, on sempre em perdo, i acabo sortint per la banda contrària d’on volia anar.
Crec que seria millor encara una bonica història d’amor. La repetida, però encantadora, coincidència diària de dos viatgers a la mateixa línia d’autobús que es van fent amanyacs amb els ulls, dia a dia, setmana a setmana, fins que un dels dos gosa saludar l’altre obertament i, des d’aquest moment, viuran feliços per sempre més.
Algú podrà pensar que la seva sempre serà la millor història, però som tants i tan diferents, que és difícil que mai hi hagi un resultat unànime. Sort. Perquè segurament seria un avorriment, que tots estiguéssim d’acord. De totes totes, que n’hi haurà per sentir-se més que satisfet si acabes entre els finalistes.
Ep, no et facis il·lusions, nano, que encara no tens la història. Quan tinguis un fil per explicar, després l’hauràs de redactar, netejar i polir. Que ja saps que escriure no és bufar i fer ampolles.
Potser que posis els peus a terra i miris quines dates hi ha per presentar l’escrit i, potser, si ho vols fer, aquesta tarda a casa, rumiïs una mica sobre què podries escriure un relat que tingui relació amb el transport o bé passi al nostre transport públic.
M’acabo d’adonar que m’he passat l’estació ja fa una bona estona. Avui arribaré tard a la feina per culpa del relat curt de TMB.
A punt de fer els seixanta-tres, vivint el terrible dol d’haver perdut fa uns mesos la meva estimada dona, amb qui he viscut més de quaranta-cinc anys, m’ha tornat de ple l’ànsia d’escriure. Escric les meves novel·les i, jugant, em publico jo mateix la primera ben aviat. Temps enrere no em costava gens fer petits relats. Fent la mili, vaig guanyar el premi literari del regiment amb el relat de la dura vida de la camisa d’un soldadet. Em vaig guanyar dues setmanes de permís. Tot un regal, poder tornar un parell de setmanes a casa, amb ella.
També em ve al cap que, des de ben petit, quan algú preguntava: “i tu què vols ser quan siguis gran?” jo no deia “bomber o metge”, o coses així, jo responia “vull ser escriptor”. I també recordo que a la mare, tota ufanosa, li agradava explicar que el seu nen, abans de gairebé parlar, s’asseia al passadís de casa i agafava com podia els llibres de les lleixes, alguns pesaven molt, i s’hi passava hores mirant, primer les fotos, i després demanant què volia dir aquella paraula o aquella altra. Jo sempre, sempre, em moria de vergonya amb aquell desplegament d’orgull familiar.
Vaig llegint bé com participar en el concurs. Començo a imaginar de què podria escriure un petit relat, que pugui encabir dins del reduït format que demanen.
Potser podria escriure una història d’intriga entre les línies del metro. Una persecució d’espies que van saltant de línia en línia quan arriben a les estacions amb enllaços i s’han de perseguir pels corredors de transbordament i pujar i baixar escales per les estacions i les entrades i sortides de Plaça Espanya, on sempre em perdo, i acabo sortint per la banda contrària d’on volia anar.
Crec que seria millor encara una bonica història d’amor. La repetida, però encantadora, coincidència diària de dos viatgers a la mateixa línia d’autobús que es van fent amanyacs amb els ulls, dia a dia, setmana a setmana, fins que un dels dos gosa saludar l’altre obertament i, des d’aquest moment, viuran feliços per sempre més.
Algú podrà pensar que la seva sempre serà la millor història, però som tants i tan diferents, que és difícil que mai hi hagi un resultat unànime. Sort. Perquè segurament seria un avorriment, que tots estiguéssim d’acord. De totes totes, que n’hi haurà per sentir-se més que satisfet si acabes entre els finalistes.
Ep, no et facis il·lusions, nano, que encara no tens la història. Quan tinguis un fil per explicar, després l’hauràs de redactar, netejar i polir. Que ja saps que escriure no és bufar i fer ampolles.
Potser que posis els peus a terra i miris quines dates hi ha per presentar l’escrit i, potser, si ho vols fer, aquesta tarda a casa, rumiïs una mica sobre què podries escriure un relat que tingui relació amb el transport o bé passi al nostre transport públic.
M’acabo d’adonar que m’he passat l’estació ja fa una bona estona. Avui arribaré tard a la feina per culpa del relat curt de TMB.